El Brexit no s’ajorna
Els seus enemics temen que estigui jugant amb el calendari perquè no hi hagi debat
Euròfils i euroescèptics s’han posat d’acord a l’hora de rebutjar els intents de Theresa May d’endarrerir l’aplicació efectiva del Brexit, una idea que, al contrari, no ha estat mal rebuda per la Unió Europea.
Theresa May té tants enemics que si el Brexit fos un videojoc, fa ja molt de temps que estaria morta. L’assetgen darrere de portes i arbustos, en carrerons foscos i a plena llum del dia, per terra, mar i aire, amb armes convencionals i nuclears. James Bond o Ethan Hunt (el personatge de Tom Cruise a Missió impossible) fa ja temps que s’haurien rendit.
La seva idea de prolongar un any el període de transició (l’únic resultat tangible de la cimera de Brussel∙les de dimecres passat) ha estat ben rebuda per la UE, però destrossada a casa. No agrada als partidaris del Brexit dur, perquè significaria ajornar la sortida i continuar pagant diners, però sense veu ni vot. Tampoc als euròfils, que temen que la premier estigui jugant amb el calendari i amb el rellotge per postergar les decisions fins a l’últim instant i privar el Parlament d’un debat i una votació com Déu mana. La rebutja el DUP, perquè no resol la necessitat d’un estatus especial per a l’Ulster, només l’ajorna. El mateix fan els conservadors escocesos, que haurien d’afrontar les eleccions autonòmiques del 2021 amb el país encara a Europa, i sotmès a la política pesquera comuna. I agrada menys encara al Labour, que busca unes eleccions generals i no vol que els seus diputats es vegin en la temptació de donar suport al Govern per evitar l’infern d’una sortida desordenada.
Després de la seva intervenció en la cimera brussel∙lesa fa tres dies, Angela Merkel es va adreçar a un dels seus lloctinents i li va confessar: “No he entès el que ha dit, hauré de demanar a Michel (Barnier, el negociador en cap de la UE) que m’ho expliqui”. Si la cancellera alemanya no la comprèn, la primera ministra britànica té sens dubte un problema. I és de la seva pròpia creació, perquè o no diu res substantiu, o diu el que creu que als seus interlocutors els agradaria sentir.
La Unió Europea és el menor dels enemics que té May, atesa la seva voluntat de ser flexible i buscar un compromís que impedeixi la sortida sense acord. El principal problema de la premier continuen sent el seu Gabinet i, sobretot, la Cambra dels Comuns, on no hi ha actualment majoria per a cap de les possibles fórmules: Brexit dur, Brexit tou, permanència en l’Espai Econòmic Europea, tractat de lliure comerç a l’estil del Canadà, nou referèndum... En vista d’això, la tàctica de May és continuar ajornant les decisions per sobreviure, i tan sols en l’últim segon, amb el país al caire de l’abisme, presentar un pla que desfermarà la fúria d’uns o altres, o de tots. Sap que només poden salvar-la la por del caos econòmic i d’unes eleccions generals que podria guanyar el laborista Corbyn.
La setmana que ve, prèvia a la presentació dels pressupostos generals de l’Estat el dia 29, es presenta delicada per a May. Ha incomplert ja tantes promeses que ningú no es fia d’ella. Els falcons del Brexit especulen obertament amb la idea de reemplaçar-la pel dimitit exministre David Davis, mentre guanya pes dia a dia l’alternativa de subscriure per tres o quatre anys un model com el de Noruega, en comptes d’ampliar el període de transició, encara que això comporti una certa llibertat de moviment de treballadors. Cada vegada sembla més clar que la primera ministra necessitarà el suport de diverses desenes de diputats laboristes perquè el seu compromís final sigui aprovat als Comuns. I el Labour només donaria suport a un model que signifiqui seguir en la unió duanera i el mercat únic.
El principal problema de May no és la intransigència de la UE, sinó la falta de suport al Parlament
L’ampliació de la transició es traduiria en el pagament addicional de milers de milions de lliures a Brussel∙les, un anatema pels euroescèptics, que temen que els llimbs es prolonguessin indefinidament i el Brexit no acabés de materialitzar-se mai, ja que la Unió Europea tindria el millor dels mons: una contribució generosa del Regne Unit, però sense veu ni vot. El sector proeuropeu del Partit Conservador, mentrestant, veu venir que May impedirà un debat a la Cambra dels Comuns i li demanarà el vot patriòtic per impedir una sortida per força.
Per sort per a May, la política no és un videojoc, i la seva força rau precisament en la seva debilitat. Tots els seus enemics volen que sigui ella la que s’immoli a l’altar del Brexit.