Plaers de tardor
L’arribada de l’octubre provoca rebuig en moltes persones que el veuen com el mes de la tornada al fred i la foscor després del període estival, oblidant potser totes les bondats d’aquesta època, que és la favorita de Remei Margarit: “El meu roser ha tornat a florir unes roses de color de foc; el magraner ja té algunes flors que poden esdevenir minúscules magranes; el ciclamen que havia deixat per acabat s’ha omplert de fulles com un tapís, preparant l’esclat de la flor d’hivern”.
De tot l’any, l’octubre és el mes que prefereixo. No sabria dir per què, potser la seva llum atenuada, els dies serens, els colors dels boscos, la frescor dels matins, la primera flassada al llit que transforma el descans en una mena de niu protector. Com sigui, el mes d’octubre és el meu mes i no em deixaré prendre aquest munt de sensacions agradables per moltes coses que passin a l’entorn ni per les carallotades del món polític, ni per les urgències dels discursos, ni pels altaveus de les farses.
No me’l deixaré prendre, l’octubre, de manera que fugiré de l’espectacle desastrós que ens envolta i m’acotxaré amb els sons de debò. El meu roser ha tornat a florir unes roses de color de foc; el magraner ja té algunes flors que poden esdevenir minúscules magranes; el ciclamen que havia deixat per acabat s’ha omplert de fulles com un tapís, preparant l’esclat de la flor d’hivern; les merles dels arbres propers fan petites estades a l’hibisc; els infants, quan surten de l’escola, omplen la plaça amb una cridòria fins a l’“hora foscant”, com diu Josep Carner; el balcó encara pot romandre obert a estones i l’aire mou la fina roba que fa de cortina.
Pel cel transiten uns núvols blancs de cotó fluix que alguna vegada deixen algun ruixat. Això als arbres ja els agrada i es nota, perquè mouen les fulles amb agraïment. Amb el començament de la fresca, sembla que no hi ha tant bullici al carrer i fins i tot hi ha silenci. Aquest luxe que és el silenci es nota al capvespre, quan la mainada ja s’ajoca i es pot sentir el xiuxiueig dels ocells als arbres de la plaça, que també s’apleguen per dormir.
No me’l deixaré prendre, l’octubre, perquè els terrabastalls dels que se suposa que dirigeixen el país lliscaran damunt meu sense trobar on agafar-se, perduda la credibilitat i la confiança, ni un pensament cal perdre-hi. Cada dia escombraré les fulles caigudes a la terrassa i recolliré l’escorça de pi que la merla tira a terra en el que és el seu joc preferit. No ens diem mentides la merla i jo, ni els arbres menteixen, ni la pluja enganya. Aquest és l’octubre real i no me’l deixaré prendre.
R. MARGARIT, psicòloga i escriptora