Sonia Martínez
DIRECTORA DE FICCIÓ
La creativa va prendre la decisió de donar llum verda a sèries com Velvet, La casa de papel o
Fariña, produccions que després de l’èxit a Espanya han tingut un brillant recorregut internacional. La ficció televisiva té un deute amb ella.
Gran hotel, El tiempo entre costuras, Vis a vis, Velvet, La casa de papel, Fariña, La catedral del mar... Són sèries nascudes i emeses a Antena 3 que, després del seu èxit a Espanya, a més han tingut un llarg i exitós recorregut internacional. Darrere de totes aquestes ficcions es troben diferents repartiments i productores, però tenen un nexe en comú: Sonia Martínez, la directora de ficció d’Atresmedia Televisión, que hi va donar llum verda.
Dimarts que ve rebrà el premi Iris de la Crítica 2018, amb què el jurat li ha volgut reconèixer el mèrit d’haver impulsat la producció pròpia nacional “amb sèries actuals i arriscades, com La casa de papel o
Fariña, i llançar-les a l’èxit internacional a través de noves plataformes”. I és que pel despatx d’aquesta directiva hi circulen nombrosos projectes de sèrie, dels quals només alguns arribaran a la pantalla petita. “La meva feina i la del meu equip és fonamentalment triar, dirigir i controlar tot el que tingui a veure amb les sèries”. Revela que cada vegada li arriben menys projectes elaborats perquè es treballa més a la carta. “És millor escoltar i veure quines són les necessitats de les cadenes i les plataformes abans de treballar en un projecte de manera unilateral i que després tingui la competència de quinze projectes similars més”, afirma.
Sobre les ficcions per les quals no va apostar és difícil saber si la va encertar (“Algunes se’n van anar a la competència i van triomfar”, confessa), però per les que sí que va apostar és evident que ho va fer amb encert si s’observa després el seu recorregut nacional i internacional. En la presa de decisions té clara l’estratègia a seguir: “Sèries de qualitat, que arrisquin i que neixin amb vocació internacional; a més, no ens agrada estirar les trames per estirar-les, i busquem que la sèrie estigui al servei de la història i no dels seus resultats d’audiència”. Per això els últims anys van posar fi a produccions dalt de tot del seu èxit com Vis a vis o Velvet: “Això no és només una manera d’acomiadar per la porta gran una sèrie: també és un bon antídot per no quedar-nos de braços plegats i ens obliga a treballar en nous projectes contínuament”.
Aquesta llicenciada en Ciències de la Informació va començar la carrera professional en diverses cadenes autonòmiques. Després va treballar a la productora Videomedia i el 2001 va entrar a Mediaset com a subdirectora (i més tard directora) de ficció a Telecinco, on ja va participar en èxits com Los Serrano o Aída. El 2006 va fitxar per Atresmedia i, després de dotze anys al grup, reconeix que ara es travessa “per un moment dolç”, fruit de la feina d’anys, “en què hem donat suport a la ficció com a contingut prioritari dins de la cadena”.
Quan té un projecte entre mans, veu clarament si serà un èxit? “Els pols oposats sempre són molt clars, per bé i per mal. Però és en el ter- reny de les arenes movedisses on es requereix més treball”, explica per admetre després que de vegades sí que veu projectes que té clar des d’un principi que seran un èxit “i que molt malament ho hauríem de fer perquè no fos així”.
Mentre que molts d’aquests èxits han tingut, després de la seva estrena a Espanya, una brillant trajectòria internacional que ha portat el segell d’Atresmedia TV a consolidar-se com a marca de prestigi, d’altres també han aconseguit tenir vida més enllà de la seva emissió a Antena 3. Són els casos de La casa de papel (Netflix en rodarà un nou lliurament), Vis a vis (Fox ja n’ha emès una tercera temporada i en prepara una quarta) i Velvet Colección (derivada de Velvet que tindrà tres temporades a Movistar+). “Això suposa per a nosaltres una nova forma d’explotació del producte, una manera d’allargar la vida econòmica de les sèries més enllà de l’emissió en pantalla”, detalla.
Què sent quan veu un fill seu a la competència? “Molt d’orgull. Soc molt pragmàtica perquè tinc sobre l’esquena molts èxits, fracassos, cancel∙lacions... Al final tot són etapes de la vida i, tot i que després em miro aquestes sèries amb una mica de distància, hi ha una cosa que no em prendrà mai ningú i és la satisfacció d’haver estat en la fase de creació, que és la part de la meva feina que m’agrada més”.
És el signe dels nous temps i el que ha portat a crear aquest any la companyia Atresmedia Studios, de la qual Sonia Martínez és la directora editorial. Des d’allà es dissenyarà, es crearà i es produirà contingut de ficció per a plataformes nacionals i internacionals, com El embarcadero per a Movistar+ o Pequeñas coincidencias per a Amazon Prime Video. Per què es produeix per a la competència? “Gran hotel, El tiempo entre costuras o Velvet han tingut un exitós recorregut internacional... i han sortit d’aquí. Així doncs, davant la demanda brutal de continguts a tot el món, per què ens hem de perdre aquest tall del pastís quan des d’Antena 3 ja ens encarreguem de la producció executiva d’aquestes sèries?”.
Sonia Martínez també està satisfeta d’haver pres dues decisions clau més per al futur de les ficcions espanyoles: haver-les tretes del plató per rodar en localitzacions exteriors “i que fins i tot el paisatge i l’entorn afecti la trama i els personatges”, i tornar als episodis de 50 minuts seguint el format internacional, per a alegria dels equips creatius i de part de l’audiència.
Alguna sèrie de la qual se senti especialment satisfeta? “Moltes. I cadascuna ha posat el seu granet de sorra en la nostra evolució. El tiempo entre costuras va marcar que podíem fer una gran producció de qualitat des d’una televisió popular en el sentit d’arribar al màxim de gent possible; amb Vis a vis vam demostrar que es podia fer una sèrie sobre una presó de dones amb un to diferent del que s’havia fet abans, i Fariña va provar que era possible explicar realitats molt pròximes amb una factura brillant”. I alguna espineta clavada? “Una sèrie que em va saber greu va ser La chica de ayer, en què adaptàvem la sèrie de la BBC Life on Mars; era un projecte rodó però no va acabar de reeixir. Encara no sé per què”, es lamenta.
La seva estratègia és clara: “Ficcions de qualitat, que arrisquin i que neixin amb vocació internacional”