El reciclatge
Realment sap greu, però “els espais religiosos en desús cal reconvertir-los”
L’arquitecta Alba Arboix va publicar al juliol Barcelona. Esglésies i construcció de la ciutat, editat conjuntament per l’Ajuntament i l’Arquebisbat. Diumenge, Mireia Rourera la va entrevistar a El Punt Avui. Com que a l’agost havia llegit a The New York Times un reportatge sobre el que ha passat al Quebec amb les esglésies, em va cridar l’atenció el titular: “Els espais religiosos en desús cal reconvertir-los”. Llec en la matèria com soc, em va sorprendre una constatació: “Hi ha més esglésies construïdes en aquests últims setanta anys que en tots els segles anteriors junts. (...) En els moments en què hi ha onades migratòries, als anys vint del segle XX i després, als anys seixanta, hi ha un gran creixement de la ciutat i es fan moltes esglésies. Avui n’hi ha 132”. Explica com fins a l’edat mitjana primer sorgia una església –“normalment en un encreuament de camins o en el punt més elevat d’un camí”– i al seu voltant naixia el nucli urbà, i com la cosa va canviant fins que és al voltant de les fàbriques que neixen els nuclis urbans. És a final de la conversa quan plantegen què cal fer ara que molts espais religiosos no es fan servir. L’entrevistadora posa l’exemple de la parròquia de Santa Mònica, que avui és l’Arts Santa Mònica, i de la capella privada de Manuel Girona, que ara acull un supercomputador. L’entrevistada contesta: “Les esglésies normalment són edificis simbòlics, construïts amb bons materials, amb una bona sonoritat... Són espais lliures, diàfans; són molt fàcils de reconvertir. La llibreria La Central del Raval n’és un altre exemple, així com el convent dels Àngels”.
A l’article del Times novaiorquès sobre les esglésies del Quebec explicaven que, a la dècada dels cinquanta, el 95% de la població anava a missa. Ara només ho fa el 5%. Els motius són la pèrdua de fe que hi ha hagut en general al món però també que l’Església catòlica es va dedicar a censurar llibres, es va oposar al divorci i va pressionar les dones perquè tinguessin més i més fills. Als seixanta, tota una generació de dones s’hi va rebel∙lar i va començar la davallada. En total s’han reconvertit 547 esglésies. A Montreal, l’església de Nostra Senyora del Perpetu Socors és ara el Théâtre Paradoxe. La de Sant Judes Tadeu s’ha convertit en un gimnàs de luxe (amb spa), on pots aixecar els pesos mentre contemples els finestrals neogòtics. La de Sant Maties Apòstol és ara Le Chic Resto Pop, especialitzat en broquetes de pollastre. Al poble de Sainte-Élizabethde-Warwick, la parròquia s’ha convertit en la Fromagerie du Presbytère...
Res comparable, però, al que va passar amb els Banys de la Mercè, un antic balneari de Capmany, a l’Alt Empordà, que, adossada a la façana, tenen l’església de la Mercè. Després de la guerra del 36, el balneari es va convertir en hotel i a finals dels noranta en un prostíbul, el Madam’s. En aquella època vaig llegir al Diari de Girona un munt de cartes indignades de persones que lamentaven que el lloc on es van casar o van batejar els fills hagués acabat convertit en una casa de maturrangues. Realment sap greu però, tal com diu Alba Arboix, “els espais religiosos en desús cal reconvertir-los”.