Confusió al Suprem
EL Tribunal Suprem, en una decisió inèdita, s’ha vist obligat a anunciar que revisarà la sentència mitjançant la qual obliga les entitats financeres, i no els clients, a pagar l’impost sobre actes jurídics documentats en les escriptures públiques de préstec amb garantia hipotecària. L’embolic econòmic i jurídic que ha desencadenat aquesta sentència, que al seu torn en rectificava una altra anterior en sentit contrari, ha portat l’Alt Tribunal a convocar un ple format per 31 membres per confirmar, anul∙lar o ampliar la decisió.
La sentència estableix únicament que han de ser les entitats financeres, bancs, caixes d’estalvis o cooperatives de crèdit les que paguin l’impost sobre actes jurídics documentats, però no determina res més. Al marge de la polèmica que genera la decisió en si mateixa, el Tribunal Suprem no determina si ha de tenir o no efectes retroactius i, a més, tampoc no aclareix si la filosofia dels seus arguments s’ha d’estendre també a totes les altres despeses de constitució de les hipoteques que també paguen actualment els clients.
Nombrosos advocats interpreten que la sentència té efectes retroactius que van més enllà dels quatre anys anteriors, atès que no prescriu. En aquest sentit consideren que afecta la totalitat de les hipoteques vives, ja que s’ha anul∙lat el text legal anterior, que ja no existeix, i ha estat substituït pel nou. A més també consideren que el mateix argument del Suprem justifica també que els bancs s’hagin de fer càrrec de la totalitat de les despeses de constitució de les hipoteques, des de la notaria al registre de la propietat o la taxació de l’immoble.
El Tribunal Suprem, vistes les implicacions econòmiques i socials que ha obert la seva resolució, faria bé de determinar, a partir d’ara, l’abast concret que ha de tenir perquè tot el sistema jurídic, les administracions públiques, els bancs i els clients sàpiguen a què atenir-se. Cal tenir en compte que, a partir d’aquesta sentència, els tribunals ordinaris de justícia poden veure’s col∙lapsats per una allau de demandes contra la banca. La quantitat de diners que poden aspirar a recuperar els clients –del voltant de 2.000 euros de mitjana– és prou important per justificar les despeses que comportaria la reclamació judicial corresponent. Si es té en compte que hi ha 5,4 milions d’hipoteques vives, i per tant susceptibles de reclamació, el cost per a la banca podria multiplicar-se fins als 11.000 milions d’euros i tindria greus conseqüències econòmiques.
A diferència del contenciós sobre les clàusules terra, en què les entitats financeres exercien una clara posició d’abús dominant sobre el client i així ho va dictaminar el Suprem al seu dia, en el cas que ens ocupa no es dona aquesta situació, sinó tan sols un canvi radical de la jurisprudència que trastoca les normes legals que se seguien fins ara i que les entitats financeres es limitaven a complir. En un mercat tan important com és l’hipotecari canviar les regles de joc amb efectes retroactius crea una enorme inseguretat jurídica, no només en el sistema financer sinó en el sistema econòmic del país.
El desgavell que s’ha organitzat arran de la sentència sobre el pagament de l’impost sobre actes jurídics documentats que comporten les hipoteques no només crea problemes econòmics, jurídics i socials sinó que també ha suposat un seriós desprestigi per al mateix Tribunal Suprem. El ple d’aquesta institució haurà d’aclarir, doncs, les incerteses que s’han originat i restablir la seguretat jurídica, que no és tasca fàcil.