Com acaba el Brexit
Els britànics que volen que el Regne Unit no abandoni la Unió Europea esperen encara revertir el Brexit, i han empaperat les ciutats britàniques amb una senzilla pregunta: “Brexit: val la pena?”. Doncs bé: val o no val la pena?
La resposta de l’economia és clara: és evident que no. Si parlem de costos i beneficis de sortir del bloc, el resultat del referèndum del 2016 sobre el Brexit va ser totalment irracional. Però també és evident que l’economia va influir en la decisió. Els propagandistes del Brexit van saber molt bé com convertir un ressentiment econòmic palpable (dirigit especialment contra la immigració) en hostilitat envers la Unió Europea. Però la causa del ressentiment era un mal infligit a l’economia del Regne Unit pels seus descurats governants. Com Will Hutton i Andrew Adonis correctament adverteixen al seu llibre Saving Britain: “Els nostres problemes es van crear al país; només es poden resoldre dins del país. Europa no és un obstacle per a aquesta missió”.
Però Hutton i Adonis passen per alt la crucial dimensió no econòmica del Brexit. Tenen raó quan recorden la llarga i estreta relació que hi ha entre el Regne Unit i el continent europeu. Però el Regne Unit no va ser mai part d’un Estat europeu. Deixant de banda el fet que la UE dista molt de ser el super Estat dels malsons de Margaret Thatcher, les seves aspiracions de govern no tenen legitimitat, no només al Regne Unit, sinó entre molts dels seus membres. Encara que es parli de ciutadania europea, la política del bloc continua sent obstinadament nacional. La campanya britànica per abandonar la UE va ser una revolta no només contra la mala gestió econòmica, sinó també contra la pretensió d’un govern supranacional.
De manera que el resultat del Brexit pot indicar com evolucionarà la dialèctica entre el supranacionalisme i el nacionalisme a gran part de la resta del món, on és material de la política actual.
El resultat final del Brexit no està gens clar. Hi ha quatre possibilitats.
Una és que el Regne Unit directament no abandoni la UE. Els organitzadors d’una campanya que impulsa una “votació popular” (un segon referèndum sobre les condicions finals per a la sortida del bloc) creuen que quan la gent conegui el cost veritable, revertirà la decisió presa el 2016. La convocatòria d’un segon referèndum pot succeir si el Govern a Londres no aconsegueix suport parlamentari per a l’acord de divorci al qual va arribar amb la UE.
Una segona possibilitat és que el 29 de març del 2019 el Regne Unit surti de la UE sense acord de divorci. En aquest cas, els pronosticadors descriuen un panorama catastròfic de col∙lapse econòmic, paralització de rutes i trens, i escassetat d’aliments, medicines i combustible: una repetició del 1940 (encara que no seria exactament l’hora més gloriosa per al país).
El Govern de la primera ministra britànica Theresa May promou una tercera possibilitat: mig dins, mig fora. L’anomenat pla Chequers, aprovat al juliol pel Gabinet a la casa de camp de la primera ministra, proposa que després de la sortida del bloc les dues parts acordin un tractat de lliure comerç per als béns i productes agrícoles, però no per als serveis. El pla és un intent heroic de resoldre el problema de la frontera irlandesa.
El problema s’explica per un compromís conjunt entre el Regne Unit i la República d’Irlanda. Però mantenir oberta la frontera a Irlanda implicaria la creació de controls duaners entre dues parts del Regne Unit. El pla Chequers proposa de continuar el lliure comerç de béns entre la UE i el Regne Unit; aquest hauria de controlar que els béns que entrin a Irlanda del Nord amb destinació a la UE a través de la República d’Irlanda compleixin amb els aranzels i les normes sanitàries i de seguretat de la UE.
Els defensors del Brexit dins del Partit Conservador de Theresa May s’oposen al pla Chequers, perquè implica massa integració amb la UE. I la UE tampoc no ho veu de bon grat, perquè seria permetre que el Regne Unit sigui dins del bloc per a algunes coses i fora del bloc per a d’altres.
L’última possibilitat és una altra variant del “mig dins, mig fora”. El Regne Unit abandonaria la unió duanera, però estaria a l’Espai Econòmic Europeu (EEE), que inclou els 28 membres de la UE més Noruega, Liechtenstein i Islàndia. Els països de l’EEE, encara que tenen llibertat per fixar els seus propis aranzels, compleixen gairebé totes les regles de la UE i aporten al pressupost del bloc (pels partidaris més intransigents del Brexit, aquesta opció seria fins i tot més inacceptable que el pla Chequers).
Què succeirà llavors? Gairebé tots aposten que el Regne Unit abandonarà formalment la UE el març del 2019 però es mantindrà “temporalment” en la unió duanera, amb un termini de dos o tres anys per negociar l’acord final de divorci. Una sortida tan tova enfurismaria els partidaris del Brexit, però és probable que aconsegueixi aval parlamentari. Es respectaria la decisió del referèndum, postergant mentrestant les seves greus conseqüències econòmiques: seria un triomf del pragmatisme sobre la ideologia.
De manera que la solució intermèdia per al Brexit pot ser un preanunci moderadament optimista de la mateixa fi farà el populisme al nostre segle. El ressorgiment del nacionalisme econòmic que uneix el Brexit, el trumpisme i la ultradreta europea pot no ser causa d’interrupció comercial, guerra, dictadura o desglobalització accelerada, sinó més aviat una sonora advertència per al centre polític, capaç fins i tot d’aconseguir que l’actual llorigada d’extremistes retrocedeixi temorosa davant les conseqüències de les seves pròpies paraules.
El Regne Unit abandonarà formalment la UE al març però continuarà en la unió duanera dos o tres anys
R. SKIDELSKY, membre de la Cambra dels Lords de la Gran Bretanya; professor emèrit d’Economia Política a la Universitat de Warwick. © Project Syndicate, 2018