Legalitzem la marihuana
La primera vegada que vaig cargolar un porro de marihuana va ser per donar-l’hi a una amiga meva que va morir de càncer fa ara més de deu anys. Patia un dolor tan fort que només la marihuana la calmava i, entre els amics que vam estar al seu costat els últims temps, molts vam aprendre a fer porros. No he estat mai hàbil en manualitats i, com que no tenia gens de facilitat per fer-ho, vaig crear la tècnica de buidar el cigarret, fer la barreja i tornar a omplir-lo amb summa paciència. Al cap i a la fi, l’important era que ella obtingués la seva dosi de marihuana i aconseguís descansar una mica. Amb la legalització aquesta setmana de la venda de cànnabis per a ús medicinal i recreatiu al Canadà, vaig recordar la meva amiga Pilar.
Espanya torna a obrir el debat sobre la legalització d’aquesta droga que consumeixen més de tres milions de persones al nostre país, i sobre el consum de la qual molts metges alerten dels riscos en la salut. Fumar mata; ho sabem i decidim si continuem endavant o deixem de fer-ho. Està regulat el seu consum i la seva venda a majors d’edat per evitar productes adulterats. La
És una droga perjudicial però pot ser que ho sigui més si ens entossudim a no comercialitzar-la
marihuana és una droga i, com a tal, se sap que és perjudicial, però pot ser que ho estigui sent més per a tothom si ens entossudim a no comercialitzar-la i, com en la llei seca americana, no tallar-ne el consum i que no ens importi la procedència ni el contraban il∙legal que n’obté milions d’euros cada any. Pablo Iglesias va parlar de xifres milionàries que l’Estat recaptaria si arribés a legalitzar la marihuana. En un tuit va dir que li sembla “una presa de pèl que a Espanya es pugui anar al supermercat a comprar ginebra, rom, tequila o vodka i que la marihuana sigui il∙legal”.
El Canadà és el primer país del G-7 i, segons les estimacions del CIBC, un dels bancs canadencs més grans, la legalització obre les portes a un mercat milionari d’uns 6.500 milions el primer any. Podem ha tornar a sortir per recordar que una “indústria estatal de producció pròpia generaria ingressos sense precedents” que es podrien invertir en la sanitat pública. Jo continuo pensant en la meva amiga Pilar i el que ella hagués votat si se celebrés un referèndum sobre la legalització o no del cànnabis. Si som adults, és cert que l’Estat ha de protegir-nos, però també executar en coherència, i si existeixen altres drogues permeses i legislades no veig, tenint en compte que som el país europeu líder en consum de marihuana, per què esperar a començar a aturar-ne el contraban i legalitzar-ne el consum. Al Canadà el 70% de la població està d’acord amb la mesura presa, i penso que el mateix passaria amb nosaltres.
L’Estat ha d’informar sobre els riscos del consum de la substància i donar eines per educar, tal com fa amb l’alcohol i el tabac, però de poc serveix ja enrocar-se en la prohibició. Desitgem tenir una democràcia adulta i en qüestions com aquesta escurcem la llibertat d’elecció del ciutadà. Són decisions que generen debat i polèmica. Decisions difícils, però per mi prohibir no atura el seu consum sinó que l’empitjora. Les finalitats, ja siguin terapèutiques com en el cas de la meva amiga Pilar o recreatives com en el de milions de persones, han de ser acceptades en la nostra societat per avançar cap a la permissió i l’educació i evitar la sobreprotecció castradora.