‘Ottobrata romana’
Roma bé val un simple dinar. O un sol sopar. I hores després d’una canonització nombrosa molt més. Va ser en el vol de Barcelona a Roma on vaig acabar de llegir el llibre Lo que no se da se pierde, escrit per una dona serena però de ploma valenta, precisa i sensible. Em refereixo a la periodista Mey Zamora. El subtítol del seu llibre és Retrato de la misionera Isa Solá. Llibre més que oportú aquests dies perquè també a Catalunya no és sant ni màrtir tot el que intenten vendre’ns amb aquestes etiquetes. I és igual que insisteixin amb els seus violoncels. Tampoc no són feministes totes aquelles dones que pregonen ser-ho. Hi ha més feminisme real a la ploma de Mey i a la vida d’Isa, assassinada a Haití, que en moltes manifestacions i arengues liles.
Com diu un amic i col∙lega romà molt influent, la santedat papal és un tema molt delicat. I si ell ho diu, que va ser batejat per algú que va ser Papa i ara és sant, cal creure’l. Vaig arribar al Trastevere en una ottobrata romana (un dia gairebé estival) i, al restaurant on vam sopar, en una taula pròxima a la que ocupàvem alguns amics, es parlava també de la canonització de Pau VI, un papa oblidat i a qui suposadament van fer xantatge per alguns capítols de la seva vida personal. És a dir, que va ser un papa aparentment molt calumniat. Potser per això va ser proclamat sant diumenge passat amb sis beats més. Un d’ells, Óscar Romero, va ser arquebisbe de San Salvador. El va assassinar un franctirador mentre estava celebrant una missa, segons abans de procedir a la consagració. Que tants papes recents hagin estat proclamats sants és realitat que alguns atribueixen al fet que l’anomenat Advocat del Diable ja fa molts anys que es va jubilar i encara no ha estat reemplaçat.
Al restaurant, mentre jo escoltava i em concentrava en un excel∙lent spezattino (guisat de carn), vaig tornar a pensar en el llibre de Mey Zamora i en la seva retratada Isa Solá, la missionera, infermera i mestra barcelonina, assassinada per un atracador el 2 de setembre del 2016 a Port-au-Prince, la capital d’Haití. Abans va treballar durant molts anys a l’Àfrica. Quan ja era a la grappa vaig decidir parlar als meus amics romans i vaticans d’Isa, una dona que, entre moltes altres coses pràctiques, va crear un taller de pròtesis per atendre centenars de persones amb membres amputats. En una de les cartes que va escriure a un dels seus germans li va explicar que la seva Església li queia als peus i que ja no sabia com estar-hi sense pedalar. I que l’únic que la consolava era comprovar que les missioneres i missioners estaven molt units i disposats a adoptar actituds radicals.
Era guapa, riallera, sincera i generosa. Va néixer al si d’una família barcelonina benestant i no va necessitar que un Papa com Francesc li digués que “el Senyor no fa teories sobre la pobresa i la riquesa sinó que va directament a la vida”. La van assassinar a Port-auPrince. Tenia 51 anys rossos i els ulls blaus. Es deia Isabel Solá Matas.
I Mey Zamora l’ha sabuda retratar.
A Catalunya no és sant ni màrtir tot el que intenten vendre’ns amb aquestes etiquetes