El costat fosc de l’atzar
Si no t’hagués conegut (TV3) fomenta la pràctica del sommelierisme. M’explico: quan veiem el primer capítol d’una sèrie de seguida sentim l’irrefrenable temptació de detectar-ne els ingredients i d’etiquetar-la. Els primers minuts juguen amb aquestes expectatives i triguem a decidir-nos si l’argument serà de terror, thriller, fantàstic o ciència-ficció. L’esforç de buscar referents no és una bona notícia per a una sèrie. El que ens agrada de debò és ser arrossegats per una història o uns personatges i oblidarnos de definicions. Si invertim energies a etiquetar-la deu voler dir que, com el primer glop de tònica, no ens acabem de sentir còmodes amb el que hem tastat. ¿Què hem tastat? La desesperació d’un home devastat pel dolor d’haver perdut tota la família (dona i dos fills) i sentir-se’n responsable fins al punt de voler-se suïcidar. Per crear un clima de versemblança funcional, la sèrie proposa situacions familiars tòpiques, al límit del que és grotesc. Però tot canvia quan apareix el personatge de Mercè Sampietro, una científica amb fesomia de bruixa que ens obliga a canviar les actituds del paladar que, com a sommeliers diletants, havíem practicat. El gir de guió ens situa en un portal que permet a l’inconsolable protagonista accedir a una altra dimensió (¿Fringe, Counterpart, La dimensió desconeguda?). I aleshores, sense decidir si ens està agradant o si simplement ens encurioseix, ens preguntem si el que hem vist al començament no era l’esquer d’una fantasia que més endavant deixarà de ser realista per transformar-se en fantasia o al∙lucinació. I aquí la sèrie agafa volada, perquè la llavor del dubte és un element estimulant per a la intriga. I, en l’àmbit dels detalls, n’hi ha que obliguen a especular: el bar on el protagonista apaga les penes es diu Catalunya i l’hotel on s’allotja l’amic que vol consolar-lo es diu Katalonia.¿Existeix una altra Catalunya alternativa en una altra dimensió? VIRAL NO ÉS SINÒNIM DE VIRTUT. El youtuber Wismichu va passar per La resistencia per confirmar que el seu carisma és inexistent i que l’haurem de buscar en la seva obra. Nerviós i grotesc, es va anar empetitint davant dels comentaris d’un David Broncano que va alternar la perplexitat defensiva amb una paciència de barri davant de la impostura pseudotransgressora del director de Bocadillo. És, recordem-ho, l’invent presentat al festival de Sitges com a llavor d’un experiment documental sobre la credulitat gregària dirigit per Carlo Padial. No hem de descartar que l’entrevista formi part d’un experiment sobre l’experiment i nosaltres siguem les víctimes doblement explotades.
ITÀLIA, SEMPRE. Sèrie Il Miracolo amb una plantejament inicial sensacional: el primer ministre italià és convocat pels serveis secrets. Ha aparegut la figura d’una Mare de Déu, de plàstic, que plora llàgrimes de sang de manera incessant. No hi ha cap explicació científica. ¿Què ha de fer el primer ministre? ¿Deixar-ho tot en mans del Vaticà? ¿Amagar el descobriment? ¿Democratitzar el miracle?
Tot canvia quan apareix el personatge de Mercè Sampietro, una científica amb fesomia de bruixa