Natalia de Molina: lliure
L’actriu brilla a ‘Animales sin collar’, en què encarna una esposa que desperta del seu somni de felicitat amb un marit corrupte
Quan Natalia de Molina va conèixer Jota Linares, el director d’Animales sin collar, ella treballava de taquillera i cambrera al teatre madrileny Garaje de Lumière, on ell dirigia ¿A quién te llevarías a una isla desierta? La peça era el resultat d’un projecte fílmic reconvertit en obra teatral per falta de finançament, tot i que l’any que ve la veurem a Netflix com a pel∙lícula. El cas és que des d’aquella trobada, fa sis anys, l’actriu i el cineasta mantenen una estreta relació personal i professional que al film que tots dos estrenen aquest cap de setmana es tradueix en una perfecta compenetració.
Animales sin collar, primer llargmetratge de Linares, narra el despertar d’una dona jove, la Nora, que aprèn a ser lliure i forta després d’una prolongada letargia en el somni de presumpte amor i felicitat –fruit de l’autoengany– amb el seu espòs Abel (Daniel Grao). “Igual que a la realitat; com la Nora n’hi ha centenars de milers en aquest país, ella ha passat de filla a esposa sense arribar a desenvolupar-se ella mateixa com a dona”, explica l’actriu.
L’Abel és un polític en ascens que és a un pas de guanyar les eleccions a Andalusia, però té un cadàver a l’armari sense saber que la Nora guarda un secret important sobre això. Quan un tercer personatge embolicat en el cas amenaça de treure-ho tot a la llum, l’Abel es juga la seva carrera fulgurant. I el que al final espatlla amb la seva actitud és encara més important que això. L’argument pilota sobre diferents formes de manipulació i corrupció, sobretot corrupció moral, amb la Nora enmig de tot sense tenir la culpa de res. “Ella es creu lliure sense ser-ho, fins que al final s’adona d’on és”, continua De Molina. “Què hi farem: a nosaltres ens han educat per agradar i cuidar els altres, com ella fa amb l’Abel, mentre els homes se’ls prepara perquè es realitzin”.
El de la Nora és, tot i això, “un paper ric, amb moltes arestes”, assenyala la intèrpret. I Linares ho corrobora: “No volia caure al clixé de dona oprimida. La nostra protagonista viatja amb taxi, és llesta i culta, però tot i així està desapareixent perquè el seu marit existeixi”. És el punt de partida d’un viatge lent però inevitable, malgrat que no és previsible, cap a l’emancipació.
La cinta té un aire de pel∙li de l’oest, tot i que en aquest cas es tracta d’un western a cavall de taxis i Fiat Uno per les lluminoses planes d’Andalusia: una llum que contrasta, a propòsit segons el director, amb les foscors de l’Abel i d’altres personatges més ombrívols que ell.
De Molina va començar al cinema fa cinc anys i ja ha guanyat dos Goya. La seva carrera sembla més sòlida que la de l’Abel. I això que –ens comenta– rebutja propostes “més sovint del que voldria”; moltes vegades pel caire masclista del paper que li proposen: “Encara s’escriuen molts guions amb una mirada masclista cap als personatges femenins”, diu. I malgrat que reconeix que fites com el moviment #JoTambé i l’últim 8 de Març han propiciat avenços, “queda molt per fer”. Sense anar gaire lluny la prova és Animales sin collar ,alcapi a la fi una lliure adaptació d’una obra, Casa de nines, d’Ibsen, del 1879. I és que “en segons quines coses, tot i que hàgim progressat, alguns plantejaments del segle XIX continuen vigents”.
Amb dos Goya en 5 anys de carrera, l’actriu sovint ha rebutjat papers pel caire masclista dels guions