“A les dones ens espanta menys ensenyar la veritat”
Liv Ullmann, actriu
El Festival Lumière Rue du Premier Film, que impulsen el cineasta Bertrand Tavernier i Thierry Frémaux, el seu director, clausura aquest cap de setmana la seva desena edició amb el lliurament del Prix Lumière a Jane Fonda, actriu que aquests dies comparteix protagonisme a Lió amb una llarga llista de convidats com Javier Bardem, Asghar Farhadi, Monica Bellucci o Liv Ullmann. Aquesta última, que Ingmar Bergman considerava el seu Stradivarius, va conversar amb La Vanguardia de la professió d’actriu (ha impartit una de les masterclass del certamen), de la seva filmografia com a directora i de la seva fecunda relació personal i professional amb el director suec.
Què representa per a vostè la invitació del festival?
No havia tingut una experiència semblant a cap festival fins ara. Si per casualitat has perdut la fe en el cinema, aquest és el lloc adequat per retrobar l’amor per aquest art. La gent, el seu entusiasme, l’atmosfera, ens recorden la importància que té. No he vist gaires pel∙lícules perquè tinc una agenda atapeïda, però sí que vaig veure El imperio del león , de Claude Lelouch, el dia de l’obertura. No la coneixia. De fet pensava que es tractava d’una estrena fins que em vaig adonar que havia estat rodada fa 30 anys! És una pel∙lícula tan moderna! A més Belmondo es manté tan jove que em vaig confondre. M’inspira, estic encantada.
Entre les seves pel∙lícules projectades aquí, hi ha Infiel, cinta que va rodar com a directora el 2000, i que està basada en un guió d’Ingmar Bergman. Es va prendre algun tipus de llibertat visual o va ser fidel al guió original?
L’Ingmar estava obsessionat amb la història d’Infiel, la d’una relació que ell havia viscut abans que estiguéssim junts. Ell no tenia cap poder sobre les imatges (de fet no el vaig deixar anar al rodatge) perquè jo dirigia, així que l’única cosa que va poder fer va ser impedir que canviés una sola paraula del guió. Ningú no podia tocar el que escrivia Bergman. És una pel∙lícula sobre les relacions i sobre la mala consciència que un pot tenir a l’hora d’acabar una relació. L’Ingmar havia decidit anomenar Ingmar el protagonista i, tanmateix, continuava mantenint que no es tractava d’ell. Jo sabia que era ell i que havia pecat en la vida del que explicava en la història. Així que li vaig dir: “No pots col∙locar la paraula perdó en el guió, per continuar amb la teva vida sense sentir-te tan culpable?” Ell s’hi va negar, va dir que no s’ho perdonaria mai a si mateix, i que no pensava tocar el text. Vaig decidir enganyar-lo. En el guió, el personatge jove, el Bergman jove, té un monòleg on explica que culpable que se sent. En el guió, aquesta escena es feia davant d’un mirall. Però jo vaig posar el personatge jove davant el seu doble més gran, i els vaig fer ajuntarse les mans en un gest de perdó...
Li va agradar aquella escena a Bergman?
Sí, crec que li va agradar molt. I,
per cert, hi ha una altra escena que li va agradar tant que la va posar al seu propi documental. En una escena final, el Bergman gran es troba al seu despatx, de fet el que era el seu despatx en la vida real, ja que m’havia prestat la seva casa de l’illa de Farö per al rodatge (la casa on havien viscut junts cinc anys). A l’hora de mirar a través de la finestra com ell sempre feia, vaig afegir un pla amb la silueta del seu doble jove passejant per la platja, sense cap paraula afegida. Emprenyat, Bergman em va obligar a treure-la abans d’estrenar la pel∙lícula a Canes. Tot i això, a la tornada, em va dir “posa-la una altra vegada!”. I dos anys mes tard quan ell va fer un documental sobre la seva vida, va sortir exactament la mateixa escena. Fins ara, no he sabut mai si havia estat perquè m’havia robat la idea o perquè ho va pensar abans que la filmés jo. Això simplement volia dir que jo sabia llegir la seva ment. Per això em va utilitzar tant a les seves pel∙lícules, perquè jo era com el personatge de Persona. Li explico això ara però ell i jo no ho vam comentar mai. Ho sé, ja està.
No està cansada que li continuïn preguntant sobre Bergman, després de ser més que reconeguda com a actriu i directora tant al teatre com al cinema?
No, gens ni mica. Abans potser sí, però ara no. És la meva vida, tenim un camí artístic en comú, una filla en comú. I ell era un geni, hauria pagat per treballar amb ell. Ningú com l’Ingmar sabia despertar la creativitat en els seus actors, no et deia mai el que havies de sentir. I un bon director és el que deixa l’actor ser el creador.
De fet és el que vostè deia de Javier Bardem, amb qui ha compartit debats en les respectives masterclass del festival, on tots dos han parlat del poder d’expressar-se en els primers plans. Aquest és el criteri d’un gran actor?
A mesura que la càmera es va acostant, les capes i les màscares desapareixen de la cara. Li vaig dir a Javier Bardem que l’admirava molt per la seva capacitat de donar tanta vida a la seva cara. El seu rostre no menteix. Hi ha diferents tipus d’actors, diferents personalitats, alguns són de l’Actor’s Studio... i hi ha actors com Javier Bardem a Biutiful o No es país para viejos. Com més s’aproxima la càmera, més surt de la seva pell, dels seus ulls, i el seu dolor i el seu odi es va revelant. Només es veu la veritat. I així són els bons actors. A l’Ingmar li agradava filmar les dones, perquè darrere la bellesa física hi ha la veritat, i a les dones els espanta menys ensenyar-la. La mentida no és part de l’actuació.