Recerca de l’harmonia
Continuen les bones noves de començament de temporada. La producció de la Juditha triumphans de Vivaldi per Jordi Savall a l’Auditori és, sens dubte, una d’aquestes bones notícies. A mig camí entre l’òpera i l’oratori, més a prop de la primera, Vivaldi dona mostres del seu geni creador amb tots els recursos de la música escènica d’aleshores, que més tard serien explotats per Händel, també en aquesta cruïlla de camins. Més que del compromís de l’autor amb una forma o una altra, la tria del gènere depenia de les circumstàncies de producció, d’ocasió (generalment política) i també de la disposició del públic, atès que començava a tenir un pes important fora de l’àmbit cortesà, especialment en Händel, per bé que la República de Venècia tenia els seus propis camins i la societat comptava molt en aquesta aposta per l’harmonia (una forta aliança entre la raó i la fe), que dirigia les seves polítiques encara que fossin guerreres.
Així, amb bon criteri, com a preludi instrumental d’aquesta obra –composta per a la celebració d’un triomf militar de Venècia– Savall va disposar de dues petites peces instrumentals com a obertura, en què unes frases del solo de violí reflectien el conflicte amb –més que desafinació– la desfeta, tan ben aconseguit pel concertino Manfred Kraemer, columna de les construccions de Jordi Savall. Cal assenyalar que l’apartat instrumental a Le Concert des Nations sempre té solistes i músics de primera, un element important en aquesta obra, ja que el color, el timbre i les seves referències simbòliques interaccionen constantment. Com hem dit altres vegades, Savall sempre cuida el seu apartat instrumental pel que fa a capacitat tímbrica, però en aquest cas és Vivaldi mateix qui estableix la disposició d’instruments singulars (viola d’amore, quartet de tiorbes…), que enriqueixen el conjunt habitual de vents i cordes, als quals es recorre en moments destacats i molt ben resolts en aquesta interpretació. Vegeu, per exemple, la preciosa ària de Judit (“Veni, ni sequere…”) amb el petit chalumeau (antecedent del clarinet) en mans magistrals de Lorenzo Coppola i en diàleg amb Judit de Marianne Beate Kielland, actualment excel∙lent però poc eficaç a la primera part en l’articulació i el fiato i projecció en el registre baix. Una altra mancança a la primera part de les veus solistes va ser l’expressió: es trobava a faltar més capacitat i èmfasi en el gest musical, una mica apagat i de lectura. És destacable en general la soprano Rachel Redmond (precisa, ornamental, expressiva –ària “Armatae face”–), l’Holofernes de Marina de Liso i els papers de Lucía Martin-Cartón i Kristin Mulders.
La versió resulta una mica llarga amb la repetició de cada ària, malgrat la bellesa del contingut musical, que va comptar amb un cor –en aquesta obra tan plena de simbolismes tot és femení– molt sensible, transparent i harmònic.