Menjar llagosta

De tant en tant, quan en tinc necessitat, reprenc la lectura d’una interminable biografia de Jacques Brel que fa anys que corre per casa. En paral∙lel, mentre em dura la febre, reescolto algunes de les seves cançons. Però només em dura uns dies. Ves a saber per què, la veritat és que no he sigut mai un gran fan de Brel. Tot i això, crec que va compondre algunes de les millors cançons de tots els temps. Vivim en una època tan meravellosa de la història que fins i tot, ja de nit, quan m’agafa fort, em puc permetre el luxe de veure vídeos d’ell, penjats a la xarxa, amb actuacions en directe o entrevistes que li van fer. En una d’aquestes, de l’any 1971, em va sorprendre sentir-li dir això que tradueixo seguidament: “Estic convençut d’una cosa: el talent no existeix. El talent és tenir ganes de fer alguna cosa. Vull dir que un home a qui de sobte li ve de gust menjar llagosta, té el talent, en aquell mateix moment, a l’instant, de trobar la manera de menjar llagosta, d’assaborir llagosta com s’escaigui. Crec que l’afany de realitzar un somni és el talent, que tota la resta és suor, transpiració, disciplina. N’estic segur. L’art no sé el que és. D’artistes no en conec. Crec que hi ha gent que treballa en certes coses i que es dedica a fer-ho amb una gran energia, finalment”.

És molt bonic i refrescant sentir gent amb talent engegant a dida la convenció burgesa del talent. Johan Cruyff ho feia sovint. Potser no amb paraules tan encertades com les que troba Brel. En el seu cas era més aviat una qüestió d’actitud. Dessacralitzadora, juganera, desafiant. És molt probable que sigui un tret distintiu d’aquesta generació que va florir pels volts de la dècada dels anys seixanta.

Messi s’ha anat transformant, a mesura que passaven els anys, en la millor versió del que podia ser a cada moment

En tots ells hi ha aquest afany situacionista de reconquerir la pròpia vida quotidiana, d’aplicar la màxima ambició, de ser sistemàtics, amb el que la resta de la societat tracta de lleure.

Sí, hi ha més talent en la determinació que no pas en l’aptitud innata o en la virtuositat. La prova fonamental d’això que diu Brel és tota la carrera de Messi, on hem pogut apreciar que s’ha anat transformant, a mesura que passaven els anys, en la millor versió del que podia ser a cada moment. Si per a cada nova etapa havia de millorar en algun aspecte, ell ho ha après i ho ha posat en pràctica. Com una màquina. Sense subterfugis. Un dels aprenentatges més sorprenents és el de la seva loquacitat i la pèrdua de timidesa fora del camp. Veure com aquell nen escarransit i tímid, que era un prodigi amb la pilota als peus però que no obria boca, fa de capità, agafa el micròfon i es compromet a lluitar per la Champions davant l’afició és tan o més inspirador que qualsevol regat, que qualsevol gol.