Una revisió encertada
Altre cop les hipoteques es veuen afectades per una sentència del Tribunal Suprem. Conegudes són, entre altres, les referides a la clàusula sòl, devolucions de despeses i hipoteques multidivisa. Ara li ha tocat a l’impost d’actes jurídics documentats (AJD) que s’abona per la inscripció registral d’aquestes hipoteques, que sol oscil∙lar entre el 1,5% i el 0,5% del total de l’import garantit depenent de la comunitat autònoma que ho recapta, ja que es troba cedit a aquestes.
La sentència que ahir divendres va ser portada de tots els diaris en ressalta els possibles efectes negatius sobre les entitats bancàries, i sobre la possibilitat que els milers d’afectats poguessin iniciar la reclamació del import pagat per aquest concepte a la Hisenda autonòmica corresponent. La incertesa i inestabilitat creada als mercats, és la que va provocar la notícia posterior que “el Suprem estudiarà si rectifica la seva decisió sobre l’impost a les hipoteques”.
Aquesta sentència comentada contradiu altres anteriors de la Sala Civil que entre si eren contradictòries i canvia la doctrina uniforme de la Sala Tercera del Tribunal Suprem. Creiem molt encertat que el Suprem es replantegi en un ple la possibilitat de revisar el criteri d’aquesta sentència o bé que la matisi a efectes d’evitar la inseguretat jurídica creada i els múltiples conflictes i bloqueig en els tribunals.
Si no és així, s’obre la possibilitat que tots els afectats almenys en les hipoteques signades en els últims quatre anys, reclamin la devolució de l’impost pagat a la comunitat autònoma, i aquesta hagi de obrir un expedient a cada devolució. Al seu torn, les comunitats autònomes haurien ad cautelam de reclamar a les entitats financeres el pagament d’aquest impost, parlem d’alguns milions d’hipoteques concedides, obrint un
És correcte replantejar la sentència per donar seguretat jurídica i evitar els conflictes als tribunals
expedient per cadascuna d’elles . Un caos.
Al seu torn, no seria desgavellat pensar que els bancs poguessin demanar indemnització a l’Estat legislador, per responsabilitat patrimonial, a l’haver canviat, segons aquest nou criteri, el contribuent obligat al pagament de l’impost, perquè, des de 1995, data del reglament, fins avui la norma reglamentària i les consultes a Hisenda clarament indicaven que era el prestatari l’obligat al pagament, i ara canvia a que sigui el banc prestador.
Per aquest motiu, en ser clara la normativa tributària durant tots aquests anys, en les hipoteques negociades entre bancs i clients, mai no es plantejava qui havia de pagar aquest impost, la qual cosa comporta, que a diferència d’altres casos, no es pot parlar de mala praxi bancària. Obviem en aquest article, per la seva limitació, altres possibles reclamacions que es poguessin plantejar.
Perquè aquesta sentència tingui la categoria de doctrina jurisprudencial caldrà esperar que es pronunciï el ple del Tribunal Suprem o que una altra sentència sigui coincident. La seguretat jurídica així ho requereix.