Taco Dibbits
DIRECTOR DEL RIJKSMUSEUM
El director del Rijksmuseum, Taco Dibbits, ha decidit que la restauració de la seva joia més preuada, La ronda de nit de Rembrandt, es dugui a terme sense moure-la del lloc, en directe davant del públic, també en línia.
A mitjans del segle XVII Rembrandt van Rijn, (Leiden, 1606Amsterdam, 1669), que s’havia guanyat ja la fama de ser un gran retratista, va rebre un encàrrec de la Corporació municipal d’arcabussers per decorar la seu d’aquesta milícia popular. Llavors, els retrats de grup estaven de moda: va ser un dels gèneres que van florir al segle d’or. Era el 1662. I Rembrandt va començar. El resultat final representa el capità Frans Banninck Cocq quan està donant l’ordre de marxa a l’alferes Willem van Ruytenburch. Entorn d’ells apareixen 18 membres, a primera vista un enrenou de gent abans de formar files per arrencar. Es tracta de la Ronda
de nit, el retrat corporatiu més famós de la història de l’art i que ara ho serà encara una mica més: l’espai que l’allotja, el Rijksmuseum d’Amsterdam, realitzarà la seva restauració davant del públic, també en línia.
La Ronda de nit és especial. Mentre els contemporanis de Rembrandt retraten els personatges posant en actitud passiva, aquí hi ha vida, moviment. La mà del capità sembla sortir del quadre. Rembrandt es va distanciar de les composicions convencionals d’aquest gènere per crear un món de llum i penombra, com si es tractés de l’escena d’obertura d’una obra de teatre. Li va costar tres anys pintar-la. Ara la contemplen uns dos milions de visitants l’any, però no tot va ser èxit al seu moment. Als soldats no els va agradar gens aparèixer enmig de tant desordre. A tres dels arcabussers no els va fer cap gràcia figurar al retrat a l’ombra i es van resistir a pagar els 100 florins que era el preu acordat per personatge. Contents o no, el quadre va ser penjat al lloc on estava destinat, el gran saló de la corporació a Kloveniersdoelen. Tampoc la crítica no li va dedicar especial atenció.
Si així li va anar al quadre acabat de pintar, el lloc que ocupa avui dia, tant al Rijksmuseum com a la història de l’art, és molt diferent. Els visitants del Rijksmuseum no hi van per conèixer la història dels Països Baixos, des de l’edat mitjana fins al segle XXI, que és el que el museu acull, sinó a veure la pintura holandesa del segle d’or. I la Ronda
de nit ocupa el lloc principal. Al primer pis, un gran vestíbul dona pas a la galeria d’honor, al fons hi ha el quadre. Abans d’arribar-hi, en gabinets oberts al passadís central pengen coetanis de Rembrandt: Johannes Vermeer, Frans Hals, Jan van Goyen, Albert Cuyp o Nicolaas Maes. I, en quadres de mida més aviat petita, ja que els artistes pintaven per als comerciants rics: per decorar els interiors de les seves mansions amb temes propers a les seves vides.
En realitat la Ronda de nit es va convertir al segle XIX en una obra d’art de signe nacional. Holanda va perdre Bèlgica i buscava reforçar la seva identitat. El retrat de grup de Rembrandt complia amb els requisits del gust holandès: què millor que uns homes agafant orgullosos les seves armes al so d’un tambor i
La ‘Ronda de nit’,
que ara el Rijksmuseum restaurarà davant el públic, va passar de les crítiques inicials a símbol nacional L’obra es va restaurar el 1975 –un visitant la va danyar amb una navalla– i el 1990, quan un boig li va llançar àcid clorhídric
enarborant la bandera?
Tornant a la seva ubicació, va passar per molts altres llocs fins a la inauguració del Rijksmuseum el 1886. L’arquitecte Pierre Cuypers li va dedicar un lloc de preferència, incloent el seu nom pintat en un fris paral·lel al sostre.
Com que la corporació d’arcabussers era una institució municipal, el 1715 es va traslladar a l’Ajuntament, a la plaça del Dam (avui Palau del Dam). I com que era massa ample per al lloc previst, en van tallar una tira pel costat esquerre i una altra pel superior, i així van fer desaparèixer tres personatges i un pontarró que no es van recuperar mai. D’aquí va passar, el 1886, a l’edifici del Rijksmuseum que s’acabava de construir, i del que ja havia passat a formar part dels seus fons. La Ronda de nit és un préstec de l’Ajuntament d’Amsterdam, que és en realitat el propietari del quadre.
Durant la Segona Guerra Mundial, la tela va haver de ser traslladada des del Rijksmuseum fins al Castell Radboud a Medemblik, i d’allà a un búnquer a prop de la costa del Mar del Nord. L’abril del 1942, va viatjar fins a Limburg per estar més ben protegit a les coves de San Pietersberg a Maastricht, on va romandre fins al final de la guerra. Una vegada alliberada Holanda, el 25 de juny del 1945, la
Ronda de nit va arribar a Amsterdam amb vaixell després d’un dia navegant pels rius d’Holanda i sense haver patit grans danys.
El seu últim viatge va tenir a veure amb l’última restauració del museu duta a terme pels arquitectes sevillans Cruz i Ortiz. Durant els 12 anys que va durar la reforma, la
Ronda de nit va estar a l’ala sud del mateix museu, però el trasllat es va fer per fora de l’edifici. El març del 2013, un mes abans de la reobertura, va viatjar escortada per la policia en una funda amb sensors per controlar la temperatura i la humitat, així com l’impacte de possibles cops. A més, es va cobrir amb un marc de metall de 300 quilos i una funda sota la qual hi havia una capa aïllant. Tot el país va poder veure l’operació en directe per televisió. El quadre va tornar al seu lloc precís per un sistema d’elevadors, ja que al terra de la sala on penja hi ha una ranura de la seva longitud per on la tela podria sortir en casos d’emergència, o en aquest cas pujar. Dels 8.000 objectes d’art que han abandonat la pinacoteca per ser restaurades només la Ronda de nit ha tornat al seu lloc originari. Les seves últimes restauracions van tenir lloc el 1975, després que un visitant fes malbé el quadre amb una navalla, i quan el 1990 un alienat mental li va llançar àcid clorhídric. Però el museu ha decidit restaurar el quadre a fons amb les tècniques més desenvolupades i al seu propi espai, a la vista del públic. Jean Michel Wilmotte, arquitecte francès, que va realitzar les vitrines per al nou Rijksmuseum (2013), dissenyarà un espai de vidre de set metres quadrats de manera que conservadors i restauradors puguin treballar concentrats i aliens al públic que acudirà a veure el procés.
Les obres començaran el juliol del 2019 després de celebrar l’any Rembrandt amb una gran mostra pels 350 anys de la seva mort. Robert van Langh, cap de conservació i restauració del Rijksmuseum, precisa: “Primer investigarem la causa que s’hagi format l’actual capa que recobreix el quadre. Després passarem a la restauració, ja que no sabem si la capa afecta el vernís o la pintura”.
El director del Rijksmuseum, Taco Dibbits, ha explicat que diàriament observen l’estat del quadre: “Fa temps que comprovem que una espècie de boirina blanca cobreix la meitat inferior. I estudiarem què és i a què es deu. A més, considerem que tothom té dret a seguir aquesta feina tan important per a la posteritat. No només a la sala, els qui vinguin a Amsterdam al museu, sinó que l’operació podrà seguir-se en línia”. La ministra de Cultura, Ingrid van Engelshoven, ha assenyalat que la Ronda de
nit “es tracta de la nostra identitat, que no es dona per suposada, sinó que necessita ser conservada i protegida”.