Sense mitges tintes
El tracte rebut pel règim franquista durant aquestes quatre dècades de democràcia a Espanya ha donat peu a un discurs que situa la dictadura a la mateixa altura moral que la resta d’ideologies, un precepte que, com explica Llucia Ramis, no és compatible amb els principis democràtics: “Franco ja no podia fer-nos res, pensàvem. I el ridiculitzàvem per combatre aquella por que enfosquí aquest país durant tant de temps. Però, ai, en riure’ns el minimitzàvem sense adonar-nos-en”.
És ridícul pretendre que el nostre país és avui, juntament amb la seva administració, un residu franquista
La creença popular ens diu que hi ha bones ombres en la nostra vida. Les que ens alberguen a l’estiu, per exemple, oferint-nos un descans d’aquell sol dalt de tot. O les de tardor i primavera, gairebé sempre amables. Com acostuma a ser bona ombra protectora la d’un roure o la d’un pi. Però també hi ha la mala ombra, la de l’arbre verinós que emmetzina els nostres somnis si cometem l’error de dormir sota una mancinel·la (l’arbre de la mort, el van anomenar els nostres avantpassats), entre d’altres exemples. O, en general, l’ombra de l’hivern, que és glaçadora i cruel. I encara que hi hagi qui recomani evitar el sol i caminar sempre per la vorera de l’obaga, durant l’hivern no és aconsellable, perquè la mala ombra és allà, com també és una mala ombra l’espectre que acompanya algunes persones que no aconsegueixen fugir dels seus fantasmes. I lletges són les ombres que projecten els assassins, els violadors i els psicòpates.
Aquest nostre és un país que sembla afligit de mala ombra; en català hauríem de dir de mala bava. Hi ha mala ombra perquè hi ha mala llet i perquè ens costa d’exorcitzar els follets del passat. Vegin, si no, el que passa en aquests temps. Després d’uns anys lluminosos, la democràcia espanyola sembla haver recuperat la seva mala ombra fatal. I hi ha una ombra curta i rabassuda que semblava desapareguda, però que avui augmenta de dia en dia. És l’ombra del vell general Franco. Generalísimo ,es va fer anomenar aquell oficial baixet i rabassut, sense cap pudor. S’havia esfumat de les ments i fins i tot dels records de la gent d’aquest país, però ha tornat, com una ombra que creix i que contamina i enfosqueix el terreny sobre el qual habitem. Des que el president Sánchez va decidir remoure les seves restes que el fantasma de veu atiplada i manetes petites està més rediviu que mai. ¡Franco, presente!, podríem cridar. I no ens atrevim a repetir en veu alta tres vegades el seu nom, no sigui que l’invoquem de debò, com un Beetlejuice hispà abillat amb gorra legionària i faixí de general.
El dictador, que va morir ja fa gairebé quaranta-tres anys, entre “heces en melena” i una agonia possiblement prolongades pel marquès de Villaverde, el seu gendre, aquell metge del qual es deia que havia matat més a La Paz que el seu sogre a la guerra i que es va entossudir a fer el primer trasplantament de cor d’Espanya, amb força mala bava, per cert. El dictador, dèiem, s’ha tornat notícia permanent. I les esquerres sembla que no saben viure sense ell. El volen viu, encara que porti tant temps mort. Però aglutina la tropa i aconsegueix, mitjançant el conjur de la seva ombra, encara, que alguna cosa sacsegi les consciències. No es tracta tant de pagar els deutes finals de la Guerra Civil: els morts a les cunetes o els nadons robats o les persones detingudes i vexades. No, al contrari, em temo. Es tracta que la mala ombra de Franco serveixi d’adob per a un canvi que no sabem encara quin és ni en què consisteix. I així, tenim Franco als mitjans a gairebé totes les hores. Un dia se’ns alliçona, Torra i Pisarello en duo no sé si còmic, sobre com el franquisme continua viu a l’Estat espanyol, cas únic de supervivència, que esbalaeix els que, com jo, crèiem que amb la mort de Franco es va extingir la pràctica totalitat dels franquistes. Un altre dia més i Castellà, ignoro si també interpretant un arravatament còmic, ens diu que, en cas de no ser a la Unió Europea, l’Estat espanyol ja hauria afusellat els presos independentistes... En fi, un no parar, amb Franco amunt i Franco avall i Franco convertit en un protagonista més de la nostra vida d’avui. Els de Polònia van començar traient el personatge a la televisió com si no tingués data de caducitat i aquí seguim, en la línia d’una increïble banalització del que va ser la guerra i la dictadura i tacant la nostra democràcia i la Corona amb la mala ombra del que es volia Caudillo i que no va deixar res realment lligat ni molt menys ben lligat. Quin afany a afirmar que aquest vell Estat és franquista! Però si les Corts de la dictadura es van suïcidar políticament de la manera més disciplinada possible, amb els procuradors votant la seva dissolució, com qui diu. I Suárez va sortir del Movimiento per encapçalar una transició que, per més que ara s’entossudeixin a desmentir-la, va succeir. Hi va haver i hi ha i hi haurà, qui ho nega, molta gent de dretes, i fins i tot de l’extrema dreta, entre diferents serveis i institucions de l’Estat. Policies, jutges, el que vostès vulguin. Però ni tots ni tants. I és ridícul pretendre que el nostre país és avui, juntament amb la seva administració, un residu franquista. Si la majoria dels ciutadans érem nens o joves o no havien nascut encara quan va desaparèixer Franco. A què ve ara tornar a agitar el seu espantall, projectar la seva ombra a la paret com en un joc de llanterna màgica? Quina realitat volen que els creguem? Quin discurs?
Es necessita molt mala idea, a més de la pitjor ombra, per intentar aquesta demolició de la nostra democràcia. O prou estupidesa per emprendre un viatge sense tenir ni idea d’on ens porta.
D. FERNÁNDEZ, editor