DAVANT LES PORTES DEL CEL
Lluny del seva ar, blidats pe Occident mile s d’e grants s’amunteguen a esbos atrapats entre els vents de la història.
Lesbos com a metàfora de la vida. El cel i l’infern no havien estat mai tan a prop. Al cor d’aquesta illa grega, situada a uns 10 quilòmetres en línia recta de la costa de Turquia, hi ha el camp de refugiats de Mória, un antic campament militar, punt de confinament dels que miren d’arribar a Europa després de fugir de zones de conflicte com Síria, l’Iraq, l’Iran, l’Afganistan i l’Àfrica subsahariana.
Mória és un lloc infame on l’esperança es transforma en pur engany. Uns llimbs legals, la capacitat dels quals (2.500 persones) es veu àmpliament superada fins a arribar a les 9.000, dels quals no hi ha escapatòria possible. “Ara ho sé. Hauria preferit morir abans que arribar a Lesbos”, explica un refugiat sirià. El camp mostra el costat més fosc d’Europa –la rica Europa–, que paga i calla.
Les condicions higienicosanitàries al camp són deplorables –un canal d’aigües brutes i pestilents circula davant la porta principal del recinte– i el respecte per la vida, pràcticament inexistent. Mória també són pallisses, agressions, baralles, violacions, abusos i suïcidis. Fins i tot els nens es lleven la vida. Una frase ho resumeix tot: “Això és pitjor que una presó, és un infern”. La frustració dels que ho han perdut tot és enorme. El camp és una bomba de rellotgeria. No saber on podran anar ni quina serà la seva destinació condueix els refugiats cap a un estat de ràbia incontenible, que alguns combaten amb la beguda i les drogues.
“Ho he perdut tot. No em queda res”, explica en Kamal, l’intèrpret d’àrab de Jo amb ICO x Lesbos, un projecte de cooperació oftalmològica promogut per Innova Ocular ICO Barcelona a través de la Fundació Veure juntament amb l’oenagé Light Without Borders (Llum Sense Fronteres). ICO disposa d’una clínica-mòdul al cor del recinte proporcionada per l’Acnur que s’ha equipat per a l’exploració bàsica d’oftalmologia i optometria, i on es faciliten als refugiats ulleres utilitzades i adaptades. En Mahmud, un jove ghanès a qui li van clavar una pallissa tan forta que va quedar pràcticament cec –“Per què em van fer això?”, es pregunta–, ara ha recuperat una part de la vista.
En Kamal lluita diàriament per esborrar els seus records, però no és fàcil. “Vaig néixer al sud de l’Iraq, a Bàssora –explica–, estudiava Medicina i m’encantava jugar a voleibol i escriure relats curts. El meu pare i el meu germà treballaven en una empresa petrolera. La meva mare era infermera en un hospital i la meva germana estava a punt d’acabar els seus estudis de Medicina. Aquesta era la meva família. I la vaig perdre. Els van assassinar. A mi em van disparar a la cara i em van donar per mort. El projectil em va afectar un dels ulls i vaig perdre la visió gairebé del tot”, s’atura per respirar entre panteixos. “Vaig fugir a Turquia per salvar la vida. Un dia, a la ciutat d’Esmirna, algú em va proposar de creuar fins a Lesbos. Però el meu somni tenia un preu. Vaig haver de pagar 1.000 dòlars per aconseguir una plaça en una pastera. Segur que la meva sort canviaria a Europa, que tot seria diferent. La travessia va ser horrorosa: recordo el fred, el mar embravit, el pànic... Vaig pensar que aquella nit moriria”.
El 29 de gener d’aquest any va arribar a Lesbos. Per fi...! El paradís somiat. L’alegria amb prou feines va durar uns quants dies. “Ara sé que vaig abandonar l’infern per acabar als braços del diable. Això és el camp de Mória”, explica. Els primers dies van ser feliços, però aquest sentiment va canviar aviat. “Vaig descobrir que aquí també hi ha mala gent, persones que només busquen baralla... Les disputes són diàries. Comparteixo una petita tenda amb deu refugiats més i quan plou, l’aigua entra a doll. Els talls de llum són freqüents i les condicions sanitàries, pèssimes; jo mateix necessito un tractament específic que no rebo –relata–. Estic trist, molt trist...”.
El projecte Jo amb ICO x Lesbos li va oferir la possibilitat d’ajudar la gent: “És l’únic que em manté amb vida. Parlar àrab i anglès em permet sentir-me útil”, acaba. Cada tarda, quan acaba la seva jor-
“Ara ho sé: hauria preferit morir abans que arribar a Lesbos”, diu un refugiat sirià que va arribar en pastera
nada de feina (cap a les 17 h) fa un llarg passeig pels camps que envolten aquesta antiga presó. No vol tornar a la tenda i topar de cara amb la seva realitat. Mentre camina, intenta imaginar com seria la seva vida a Alemanya, o a Espanya... Però els records tornen immediatament al seu cap. Llavors, s’atura al costat d’una olivera i esclafeix a plorar.
“No va voler matar els nens. Aquesta va ser la seva condemna i la nostra perdició. El van empresonar durant cinc llargs anys en una cel·la a les fosques i el van torturar diàriament amb elèctrodes. El van destrossar per dins i per fora. Va embogir de patiment”, explica emocionada l’esposa del Muhammad, un policia sirià que un mal dia va rebre aquesta ordre dels seus comandaments a la caserna. Calia matar els nens d’un altre clan. I ell no va voler. S’hi va negar. El Muhammad no matava nens. Va pagar un alt preu pel seu desacatament.
Ara pateix convulsions espasmòdiques freqüents i atacs de pànic. No parla, només emet sons guturals. Manté el cap cot, el cos encorbat, com encongit. Necessita ajuda per a tot. La seva dona, que va ser una modista de renom a Damasc –confeccionava vestits de núvia– reprèn el fil de la seva història: “Vam viure un calvari. A la fi, vaig poder vendre tot el que teníem; la família i els amics em van donar el que bonament van poder i amb 10.000 dòlars vaig subornar els policies que custodiaven la presó. Aquella mateixa nit, ens vam posar en marxa cap a Lesbos. Ell i jo sols...”.
Al Muhammad el van deixar fet una pelleringa, una caricatura de si mateix. Ara ni tan sols pot abandonar el petit habitacle que ocupa a Mória perquè si veiés algun policia grec –cosa, d’altra banda, d’allò més normal– tindria un atac de pànic. No pensen en el futur. “Futur, quin futur? Nosaltres no tenim futur; potser, continuar junts... I esperar. Potser Europa es recorda de nosaltres algun dia”, es lamenta. I mirant el seu marit, afegeix: “Si l’haguessis conegut de jove... Era tan guapo”.
La moral està per terra. D’entre totes les cares moixes i corcades pel tedi, destaca la d’una dona, Mayuma N’Tumb, del Congo, que va fugir del seu país després que l’exèrcit entrés a l’església on resava disparant indiscriminadament. “Van matar les persones que van trobar al seu pas. Semblaven drogats”, explica amb la mirada perduda. “Van assassinar dones, nens, ancians... Es comportaven com si estiguessin bojos”, diu envoltada en un mar de llàgrimes.
Mentrestant, un jove afganès anomenat Alí ha de ser assistit en la clínica-mòdul de Jo amb ICO x Lesbos després de patir un atac d’ansietat. Fora, vomita, es mulla el cabell i finalment, s’asseu sobre unes fustes. Luz Carmona, de l’oenagé Light Without Borders, posa la seva mà sobre el seu pit i li transmet un estrany assossec. El jove, que parla vuit idiomes, recorda: “Farà cosa d’un any vaig ser separat de la meva dona i de la meva filla a Turquia. Ja no en vaig saber res més”. El seu record perviu en la seva memòria i el turmenta. S’aferra a l’esperança d’un possible retrobament i el temor més que fundat a un desenllaç tràgic. L’angoixa marca les seves hores.
Vespreja a Lesbos. La tensió s’entreveu a l’ambient. De sobte, s’encén l’espurna. Un grup d’àrabs ataca afganesos i pakistanesos. La baralla és brutal. Hi intervenen diversos centenars de persones. Cremen tendes, apareixen les punxes, alguna navalla... La policia grega no intervé; deixa fer fins que el xoc s’acaba. El paisatge és devastador.
Hi ha hagut quatre morts (xifra mai confirmada oficialment) i nombrosos ferits... L’endemà, més de dues mil persones fugiran del camp de Mória per temor de més atacs. Dormiran al terra, a les carreteres, sota les oliveres, a la platja... Per acabar tornant al mateix lloc.
Milers de refugiats s’amunteguen en condicions deplorables al camp de Mória, en espera d’un salt a Europa que no arriba mai “Futur, quin futur? No tenim futur; potser, continuar junts... I esperar”, es lamenta una dona siriana