Entre autonomistes i zelotes
Entre l’independentisme, incloent-hi un sector dels partidaris de Puigdemont, s’escampa l’acusació infamant d’“autonomista”. No és estrany que a Junqueras, convertit en l’interlocutor, li costi d’explicar el seu viratge pragmàtic
Oriol Junqueras s’està erigint en l’interlocutor viable. El Govern de Pedro Sánchez espera que la seva aposta pel pragmatisme permeti endinsar-se de manera irreversible en la normalitat institucional amb Catalunya i per la presó de Lledoners ja hi han passat el lehendakari Íñigo Urkullu, el líder de
Podem, Pablo Iglesias , o fins i tot dirigents de la patronal i els sindicats. És curiós, ja que també
al seu dia la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va confiar que Junqueras frenaria qualsevol temptació d’independència unilateral i encara avui es considera enganyada pel llavors vicepresident del Govern. En qualsevol cas, la permanència a la presó de Junqueras no ha minvat ara per ara la seva autoritat dins d’ERC. I és evident que Carles Puigdemont i el PDECat han quedat en segon pla.
El protagonisme del dirigent republicà no agrada a Waterloo i el cert és que l’expresident està propiciant la divisió interna en l’independentisme més que la unitat que pretenia. La tardor de mobilitzacions al carrer ha estat menys calenta del previst des de Brussel·les. Puigdemont intentarà demà recuperar la iniciativa amb una trobada a Bèlgica amb els consellers, els dirigents parlamentaris i les entitats independentistes, tot i que l’entusiasme de bastants d’ells per assistir a la cita és escàs.
A Esquerra li resulta difícil explicar a bona part del seu electorat el gir estratègic que Junqueras pretén fer, basat a aparcar la unilateralitat, almenys fins a aconseguir més suport social a la independència. Sobretot perquè el favorit de Puigdemont al Palau de la Generalitat, Quim Torra, abona amb el seu llenguatge la via contrària. La contradicció, tanmateix, no s’acaba aquí. Torra presideix un govern que s’escarrassa a negociar més que mai amb l’Executiu central. Costa de recordar una relació tan intensa entre Madrid i Barcelona sobre els més diversos assumptes competencials i econòmics, la plasmació dels quals en acords requereix algun temps. L’ultimàtum de Torra a Sánchez, que expirava a començaments de novembre, quedarà en paper mullat.
Tant els republicans com Junts per Catalunya posen com a condició per donar suport al Pressupost de Sánchez un gest del Govern central cap als polítics presos. Però els últims dies és apreciable com ERC ja no exigeix de manera explícita que la Fiscalia General ordeni una rebaixa de les sol·licituds de condemna, sinó que es limiten a reclamar “un moviment” de l’Executiu –Iglesias també va fer servir aquesta paraula–, que pot anar des de la retirada de l’acusació de malversació per part de l’Advocacia de l’Estat fins a una declaració governamental explícita, per exemple. És a dir, una part dels dirigents republicans assumeixen que és molt difícil que variï la posició efectiva dels fiscals del Suprem a l’inici del judici, però necessiten un gest que els permeti justificar el suport a uns comptes que donarien oxigen a Sánchez.
Al PDECat, com és sabut, les opinions van per barris. Uns s’alineen amb la posició d’ERC, fins i tot alguns dels pupils de Puigdemont. Però entre els seguidors de l’expresident predominen els que rebutgen votar el Pressupost sense una contrapartida clara. Cada vegada se sent més el retret d’“autonomista” entre aquest sector, a més de fer furor a la CUP i l’ANC. Els consellers que han obert negociacions amb el Govern central són vituperats amb l’apel·latiu d’“autonomistes”. Davant d’aquesta pressió, a ERC li resulta més difícil fer el pas i donar suport als comptes.
Junqueras, coneixedor de les Escriptures, es va referir aquesta setmana en un article a Nació Digital a “alguns zelotes” que criticaven la participació dels comuns en la manifestació de l’Onze de Setembre. Els titllava de “guardians del purisme”. La facció jueva dels zelotes –i en particular el grup dels sicaris– és coneguda per la seva heroica resistència davant els romans en la imponent fortalesa de Masada. Els zelotes van ser anomenats així pel zel integrista que posaven en les seves pràctiques religioses i per la seva intransigència envers qualsevol desviació. Tot i que no està demostrat, fins als nostres dies ha arribat la història d’una peculiar immolació col·lectiva en aquest bastió a prop del Mar Mort per evitar l’execució a mans enemigues i així s’ha convertit en símbol de la resistència jueva. La referència de Junqueras, des de la presó de Lledoners, és més que significativa.