Oblidem-nos de ser
Fa uns quants dies vaig rebre des de Barcelona un watsap de Lina Lambert preguntant-me com anava la meva volta al món i dient-me que m’havia recordat perquè viatjava a fer un bolo a Buenos Aires. Quantes possibilitats hi havia que el seu missatge em trobés on em va trobar, és a dir, just a Buenos Aires? Poques però suficients. Bingo.
Vam quedar per sopar i, dies després, vaig anar a l’estrena a l’Argentina, al Centro Cultural 25 de Mayo, de l’obra de Josep Maria Miró que jo ja havia vist a Barcelona, el mes de gener passat, a la sala Beckett, Olvidémonos de ser turistas. Amb el mateix repartiment i mateixa direcció. (Vaig pensar que era positiu que algunes produccions catalanes es fessin des del principi en castellà per després poder exportar-les fàcilment a països de parla hispana, en aquest cas l’Argentina i l’Uruguai).
L’obra em va agradar tant com la primera vegada. En aquesta ocasió, no obstant, em vaig centrar en un element en concret. Em vaig fixar sobretot en el concepte que li dona títol: oblidar-se de ser una cosa determinada, el que sigui, perquè aflori el que de veritat s’és. Em sembla interessant adonar-nos que només així podem escometre la tasca de conèixer-nos a nosaltres mateixos, despresos d’una idea fixa respecte a la nostra persona, deslligats de prejudicis, allunyats de les expectatives, desposseïts dels mandats, rendits a l’observació del que és i no a l’execució del que creiem que hauria de ser.
Oblidem-nos de ser això i allò i observem a veure què queda. Una manera de despullar-se. Una manera de situar-se cara a cara amb un mateix i atrevir-se a mirar. Oblidem-nos de ser la nostra professió, la nostra sexualitat, la nostra pàtria, el nostre parentiu, el nostre estat civil, la nostra economia, la nostra religió i recorrem el camí fins al que roman. És probable que, igual que els personatges de l’obra de Miró, plorem d’alleujament i trobem consol, un consol que ens reconciliï amb nosaltres mateixos en comptes de continuar buscant qualsevol tipus d’addicció que ens ajudi a mantenir-nos en l’afany de ser el que no som.
Després vaig pensar que és curiós que hagi tornat a veure l’obra en aquestes circumstàncies, just quan he deixat de ser sedentària i camino pel món com a nòmada, un estat que sens dubte fomenta l’oblit de ser un munt de coses.