“No som una illa, som una família”
A Sant Llorenç des Cardassar hi ha una dita que la seva gent repeteix sovint i que diu així: “No som un poble, som una família”. El dia 10 d’aquest mes, quan la localitat del nord-est mallorquí va despertar cap per avall i negada per la manta d’aigua de la tempesta de la nit anterior, Cata Ferrer, gerent de l’únic hotel del poble, Can Solaies, va escriure a la pissarra de l’entrada: “No som una illa, som una família”. Una gran família.
Tot Mallorca s’ha bolcat a ajudar els damnificats per les devastadores tempestes que es van emportar la vida de 13 persones i van causar uns danys materials incalculables. Hi ha un altre balanç de pèrdues, les sentimentals i emocionals, que serà impossible de quantificar però els efectes del qual ja són visibles passejant per Sant Llorenç, Son Carrió, Artà o S’Illot. La tristesa s’ha apoderat de tots els racons.
Els primers dies, els veïns de les localitats afectades van viure el desastre com si fossin simples actors d’una pel·lícula que rodaven entre tots. Aliens al drama, encomanats per l’entusiasme de l’eufòria col·lectiva de la solidaritat i amb la pujada d’adrenalina que provoca el fet d’haver sobreviscut a la tragèdia. Els carrers es van inundar de braços que ajudaven, que netejaven el fang i que abraçaven. En aquell ambient, ningú no va tenir un segon per parar, mirar al seu voltant, lamentar-se i plorar.
Però el cicló humanitari va passar i aquests últims dies Sant Llorenç torna a despertar amb els veïns de sempre, amb els de tota la vida. Ja no hi ha exèrcits de voluntaris armats amb pals de fregar, rasclets, i pales que netegen els carrers. Als afectats els ha
Els primers dies ningú no va tenir un segon per parar-se, mirar al seu voltant o lamentar-se i plorar
arribat el desànim, i s’han descobert esgotats, mentalment i física.
Molts estan pagant ara el preu del que suposa desprendre’s dels records de tota una vida sobre una pila de runa enfangada. Prop de tres-cents s’han quedat únicament amb les quatre parets de casa seva, i en els últims dies un grup d’inspectors analitza, habitatge per habitatge, si aquests van patir danys estructurals. Algunes no van aguantar la pressió de l’aigua i hauran de ser enderrocades.
“Necessitem tornar a ser el poble feliç que sempre vam ser, és com si encara estiguéssim de dol”, afirma Cata. Can Solaies, on treballa, està ubicat al carrer major, just darrere de l’Ajuntament. Aquesta setmana va reobrir i continua, com sempre des que es va inaugurar fa tres anys, amb el cartell de complet.
Després de la tempesta, van abandonar l’hotel un grup nombrós de francesos que ocupava les úniques quatre habitacions. Les següents reserves van ser cancel·lades, i els amos de l’establiment, Toni Gelabert i Barbara Femenies, tots dos nascuts a Sant Llorenç, van penjar el cartell de tancat i es van centrar en el primordial: salvar el seu poble i ajudar els seus veïns. I a tothom qui ho necessités en aquell moment. Sense gaires preguntes, la parella va lliurar les claus del seu establiment a aquesta periodista perquè pogués treballar els dies que va estar desplaçada a Mallorca. Em vaig convertir en l’única
“Necessitem tornar a ser el poble feliç que sempre vam ser, és com si encara estiguéssim de dol”
clienta allotjada, amb una condició. Acceptar que l’habitació estava tal com la van deixar els francesos, amb el llit sense fer, el bany per netejar i el joc de tovalloles utilitzat.
La gent no es converteix en generosa de la nit al dia, ni per l’impacte d’una de devastadora torrentada. Davant el Can Solaies hi ha el bar Olímpic. Una d’aquelles tardes, a la recerca d’un entrepà de sobrassada calent, vaig descobrir que a la barra sempre hi havia unes ulleres per veure de prop que el senyor Miquel té perquè els seus clients llegeixin millor el diari.
I a pocs metres d’aquest bar hi ha el Basar Sant Llorenç, regentat des de fa un parell d’anys per un matrimoni xinès que es va instal·lar al poble. Ara imaginin tot el que es pot acumular en un basar xinès. El que està a la vista i el que guarden. Situïn l’establiment en un dels carrers en els quals l’aigua va transitar a gairebé dos metres d’altura amb una força destructiva terrorífica. El local va ser un dels negocis particulars més afectats. Durant tot un dia sencer, una cadena humana de braços, voluntaris i uniformats, van buidar l’interior davant la mirada desolada dels propietaris, que de seguida van comprendre que era impossible salvar gairebé res.
Sant Llorenç, Artà, Son Carrió i S’Illot tornaran a ser més que pobles, famílies alegres com sempre van ser. Però se senten vulnerables. Saben que els seus carrers estan exposats a la força d’una naturalesa ingovernable.