Cultures refractàries
El risc que la tensió entre independentistes i no independentistes derivi en la creació de facto de dos circuits culturals que no interactuïn entre si és evident, sobretot en el sector del llibre. La gala del premi Planeta és només una alerta més
L’exemple belga comença a esmentar-se amb certa freqüència quan s’aventura una sortida al conflicte latent a Catalunya entre independentistes i no independentistes. La via belga seria la quarta via o la via morta. La via de l’enquistament o de la cronificació del conflicte. La mala notícia és que l’escenari de les dues comunitats impermeabilitzades entre si que es desenvolupen cada una en els seus propis circuits lingüístics, culturals i socials ja no resulta tan inversemblant per a qui segueixi atentament l’actualitat política catalana.
Una prova d’això és el que es va viure a la gala de Planeta de dilluns, quan el Govern va decidir no enviar cap representant al lliurament del premi, tot i haverhi estat convidat. L’insòlit gest del president
Quim Torra i del seu executiu pot interpretar-se com una desconsideració envers un grup empresarial que lidera l’edició mundial en castellà i que és determinant perquè Barcelona continuï sent una capital literària global (no només en espanyol; amb el 20% de les vendes també és el primer editor en català), amb tot el que això implica en termes d’ocupació i de dina- misme empresarial. El gest de menysteniment es va produir l’endemà que el president de Planeta, José Creuheras, reiterés que el grup no té ara per ara intenció de traslladar la seva seu a la capital catalana, d’on va sortir el turbulent octubre del 2017.
Però el fet que el Govern no volgués acompanyar a la taula presidencial de la gala Creuheras, l’alcaldessa, Ada Colau i el ministre de Cultura, José Guirao, s’ha de contextualitzar en un procés de desmarcatge de la Generalitat respecte a l’edició en castellà, almenys, en qüestió de gestos.
Recordem que Torra no va assistir a cap acte de la fira internacional del llibre Liber (la consellera de Cultura, Laura Borràs, sí que va anar a la inauguració). Com tampoc ningú el va veure en les sessions del fòrum mundial Edita, tot i haver estat ell mateix fundador del segell editorial A Contra Vent.
Però, en aquest context, encara resulta més rellevant, perquè va més enllà del gest, que ningú des del Govern no hagi aixecat la veu en el debat sobre la fuga a Madrid dels arxius literaris barcelonins. Retenir els llegats d’Esther Tusquets, Carmen Balcells o Anagrama a la ciutat on es van forjar aquestes tres històries d’èxit no ha estat una prioritat per al món neoconvergent.
En qualsevol cas, Torra, que sí que va assistir a la Setmana del Llibre en Català, no és l’únic responsable d’aquesta dissociació de cultures que amenaça d’enquistar-se. Si el voluntariós Govern de
tingués recorregut polític, se li hauria d’exigir que afrontés el gran repte de la descentralització cultural d’un Estat on s’ha acabat assumint com a natural i inapel·lable la concentració d’institucions i patrimoni cultural a Madrid.
Per exemple, la preocupació per la marxa d’arxius literaris amb destinació a la Biblioteca Nacional d’Espanya (que fa molt bé de valorar-los i dignificar-los) seria una altra si aquesta institució, a l’hora de fer-se’n càrrec, els deixés en dipòsit a Barcelona, ciutat tan partícip de l’Estat com ho és Madrid.
Molt lluny queden aquells temps en què es va arribar a plantejar la possibilitat que el CentroDramático Nacional d’Adolfo Marsillach tingués una seu a Barcelona. Ara, amb la dreta nacionalista espanyola desinhibida i envalentida, seria impensable ni tan sols debatre una proposta similar. Qui des del Govern central vulgui demostrar que de debò creu en l’Espanya plural pot començar per fomentar l’ara ínfima presència del català a les escoles i a les universitats del país. I, per què no, per fer acte de presència en els esdeveniments més rellevants de la literatura catalana. La cultura, com més permeable, millor.