La tradició i la modernitat
Una de les virtuts reconegudes i lloades de José James des dels inicis de la seva, com a mínim, sempre interessant carrera és la multiactivitat en diferents camps d’acció, ja siguin produccions espurnejants, presentacions multiformat o hàbils complicitats musicals. I potser aquesta necessitat d’estar en diferents fronts i en tots deixar una empremta de reconeixible personalitat va anar en detriment de la qualitat compositiva dels seus últims àlbums. Potser per concentrar esforços, en aquesta ocasió el cantant de Minneapolis ha posat el focus a retre homenatge al gloriós Bill Withers.
I des del primer moment aflora aquesta brillant habilitat i sovint intuïció de maridar la tradició ubicant-la a l’entorn de la modernitat. I això ho aconsegueix elaborant una refinada compota estilística al servei d’un temàtica reconeixible per molta gent sobre les relacions humanes. I la seva veu narcotitzant treballant sobre les melodies de Withers té un efecte devastador, perquè se’n surt amb la mateixa facilitat en escenaris soul com en panorames que fan olor de rock’n’roll. De fet es tracta en conjunt d’un trànsit que James fa per la tradició vocal nord-americana. En aquest viatge a través d’una dotzena de temes de l’autor de Ain’t no sunshine (segurament el tall més famosos de Withers), l’ajuden instrumentistes de llarg recorregut com Pino Palladino o Lenny Castro, que no s’allunyen dels arranjaments originals de Withers però que sí que remarquen la profunda i subjugadora emotivitat de la seva música radicalment sanguínia.