Aires nous i fins i tot avantguardistes
Després de tres anys de silenci, la cita va renéixer a partir del 1980 amb Gillespie, Lester Bowie o el discutit Charlie Haden
El 1979, i per tercer any consecutiu, Barcelona es tornaria a quedar sense festival de jazz. No obstant això, la ciutat va acollir grans esdeveniments amb estrelles de primera fila en el camp del jazz fusió. Des de les pàgines de La Vanguardia, Albert Mallofré qualificava d’“una proposició temptadora” la reunió en un mateix escenari dels tres famosos guitarristes John McLaughlin, Larry Coryell i Paco de Lucía. A la seva crítica del concert, promogut per l’empresa local Paco Concerts i celebrat el 13 de febrer al Palau Municipal d’Esports, Mallofré afirmava que “va ser un espectacle memorable”.
Ja a l’estiu, Gay & Company i Club de Vanguardia van presentar a la plaça de toros Monumental un triple concert amb algunes de les més rutilants estrelles del jazz fusió, llavors tan en voga: Weather Report (amb un incommensurable Jaco Pastorius), Jeff Beck & Stanley Clarke, així com el grup Dolores (liderat per Jorge Pardo) i El Camarón de la Isla. La del 13 de juliol va ser una vetllada per sucar-hi pa, més de cinc hores de música de la més alta qualitat i voltatge.
El Festival de Jazz de Barcelona ressorgiria el 1980. Els encarregats de ressuscitar-lo van ser Valentí Grau, actual director artístic del Festival de Jazz Terrassa i llavors responsable de l’agència de management i promoció Jazzbird; Víctor Jou, propietari de Zeleste; a més d’Enric Vilardebó, importador de discos a través de Bol Records. Tal com queda reflectit al llibre commemoratiu dels 40 anys del festival, els nous organitzadors van imprimir al certamen una filosofia trencadora respecte dels seus antics factòtums de l’Hot Club. El cartell comptava amb sis concerts, en quatre sessions a celebrar entre el 10 i el 28 de novembre: el quintet de Dizzy Gillespie, els quartets de Max Roach, John Abercrombie, Johnny Griffin i Frank Foster, i un trio estel·lar format pel pianista Hank Jones, el contrabaixista Ray Brown i el bateria Roy Haynes. Finalment, Max Roach no va poder actuar i va ser substituït per Stéphane Grappelli. Tots els concerts es van celebrar al Palau de la Música, i Valentí Grau recorda una anècdota referida al gran violinista francès: “Va arribar al Palau i va estar una bona estona mirant els seus detalls modernistes i anava exclamant: ‘Oh là là, c’est magnifique, c’est magnifique...’. I de cop, es va adreçar al seu mànager i li va dir: ‘Si arribo a saber que tocaria al
Històric concert de John McLaughlin, Larry Coryell i Paco de Lucía: el jazz fusió estava en voga
Palau, m’hauria portat el violí bo’”.
El mateix triumvirat organitzaria la següent edició del festival, que va comptar amb la presència d’un abatut Chet Baker. Víctor Jou recorda que “l’acompanyava al seu hotel a la Rambla Catalunya amb la premonició que mai més no tornaria a veure aquell home”. Ja el 1982, el nou trio organitzador va optar per una línia clarament avantguardista. Entre d’altres, van actuar Lester Bowie –fidel a la seva cita durant tres anys consecutius–, com a líder de l’Art Ensemble of Chicago, tots amb els rostres pintats i indumentària africana, així com una molt discutida Liberation Music Orchestra de Charlie Haden. Després d’una edició més tradicional, i en la qual va assumir el risc econòmic el Consorci del Palau de la Música, el festival va abandonar per primera vegada el coliseu modernista, per instal·larse al Palau Municipal d’Esports.