Quan l’escut és trinxera
Oficialment l’Assemblea General Ordinària va començar a les 11.02 h. En la pràctica, a les 16.36 h, quan el president Bartomeu va retirar la modificació de l’escut de l’ordre del dia. Espantat per les circumstàncies, Bartomeu va intentar contenir una onada de reprovació que s’havia anat manifestant sense escarafalls però amb una simptomàtica vehemència acumulativa. Per justificar-se, Bartomeu va parlar de legitimitat (bé, ell va dir “legimitat”, arrossegat pels nervis) i va apel·lar als estatuts per imposar un rigor legal debilitat per la malaptesa d’una estratègia en què la directiva intentava colar, amb condescendència legalista, naps i cols. Resultat: un curtcircuit entre directiva i compromissaris. Descomposat per les reaccions, Bartomeu va haver de deixar que fos Jordi Calsamiglia qui, amb més ofici, assumís el lideratge institucional. La reacció va ser sonada: xiulets, crits de “Volem votar!” i molts socis abandonant el Palau en senyal de protesta. Tenien les seves raons: retirar el punt de l’ordre del dia sobre l’escut posposava la decisió però, en realitat, la majoria d’intervencions no havien demanat un referèndum (només algunes) sinó el no, que no és ben bé el mateix.
L’exposició del dissenyador Jordi Mir, impecable des del punt de vista tècnic, no va connectar amb un sentiment invertebrat que va manifestarse sense seguir, en aparença, cap consigna. Tot plegat va servir per comprovar la diversitat d’interpretacions identitàries del club, amb peticions tan alarmants com exigir que la nova directiva Marta Plana es reafirmi en la defensa del dret a decidir o llueixi, com si fos part del nostre escut, el llaç groc. El simulacre participatiu que representa l’assemblea, insòlit en l’esport d’elit, contrasta amb l’evolució econòmica i social del futbol. Les exigències dels socis semblen no tenir en compte que l’excel·lència i la competitivitat tenen un preu i que segons quines reafirmacions sentimentals només tenen sentit si estan disposats a pagar el preu de comprometre’s amb les conseqüències. Si l’assemblea representa de debò la majoria, el club pot sentir-se orgullós de mantenir viu l’esperit fundacional de l’olla de grills, el fratricidi de baixa intensitat, el populisme grotesc i les contradiccions, que no van deixar de manifestarse. Al matí, un col·lega m’explicava que la modificació de l’escut era el macguffin per aprovar l’augment del deute. Al final, però, l’estratègia va fallar i va posar en evidència una estructura d’assemblea que va tornar a mostrar les seves limitacions, la seva incerta grandesa com a reconsagrada capsa de sorpreses i la coherència amb un lema que ens defineix: “Al soci no se’l pot enganyar. Tant”.
El resultat de l’assemblea: un curtcircuit entre directiva i compromissaris