“He vist Satanàs caient”
Jesús diu, a l’Evangeli de Lluc, que ha vist Satanàs caient del cel com un llamp. Probablement, si els deixebles que l’escoltaven haguessin llegit Leslek Kolakowski, haurien imaginat que aquesta caiguda fulgurant havia tingut lloc després d’una d’aquelles converses que el pobre diable solia tenir amb Jehovà en un local de categoria, el bar Cocofli, que estava a l’esfera més alta dels cels. Segons explica el filòsof polonès, Satanàs hi passava de tant en tant per fer quatre conyacs i parlar amb Déu de les virtuts i els vicis de les ànimes que es disputaven, com la de Job, que, com gairebé tothom sap, era el més pacient dels homes. A Jehovà, que era abstemi, li molestava terriblement que aquesta criatura infernal li tirés el fum a la cara mentre fumava. Però, al cap i a la fi, Satanàs era el seu espia i feia bé la seva feina. Per això sempre escoltava les seves històries pecaminoses i, si li semblava just, l’autoritzava a castigar els que les protagonitzaven. Si més no, així van ser les coses fins que Jesús va veure Satanàs caient del cel.
Que Jesús veiés Satanàs caient del cel volia dir que s’havien acabat, per a qui queia, els dies feliços en què treballava com a agent doble per als serveis d’intel·ligència celestials. Els temps havien canviat. I, des d’aleshores, no han faltat els que han mirat de descriure el sentit d’aquest canvi. L’any 1999, per exemple, l’antropòleg i crític literari René Girard va publicar Je vois Satan tomber comme l’éclair, un llibre complex i dens que ve a dir que la caiguda de Satan significava que el cristianisme deixava enrere el recurs a la víctima propiciatòria (al tots contra un) com a sortida de les situacions violentes que podien degenerar en la lluita de tots contra tots. I posteriorment, el 2011, el frare de l’Orde dels Serfs de Maria Alberto Maggi també va parlar de l’acomiadament de l’espia de Déu en un capítol (El dimoni desocupat) dels Versetti pericolosi, una obra sobre uns versets de Lluc que haurien estat censurats pels primers cristians i que haurien acabat inserits a l’Evangeli de Joan. Aquest és el llibre que cita Oriol Junqueras en l’últim article que ha publicat a Nació digital: Els puristes, on, després de recordar que “el Pare de Jesús no necessita espietes acusadors”, critica els “purs” que prefereixen perdre que guanyar “perquè la derrota els permet reivindicar eternament la seva ‘puresa’”. Junqueras també apunta que la fraternitat és, amb la llibertat i la igualtat, un dels tres valors del republicanisme i que “la nostra república serà fraternal (o no serà)”. De fet, totes ho són, a la seva manera. Fins i tot la República francesa a l’època de Robespièrre, on, com deia Chamfort, es practicava una fraternitat molt semblant a la de Caïm i Abel. D’altra banda, convé no oblidar que Jesús, després de dir que havia vist Satanàs caient del cel com un llamp, va donar als deixebles que va enviar a predicar l’amor el poder de trepitjar serps i escorpins i de sotmetre l’enemic sense que res els fes mal. L’amor no només té mil cares. També té dos peus.
Jesús va concedir als deixebles el poder de sotmetre l’enemic sense que res els fes mal