Mirades que no volen veure
Tota persona val la pena, sigui qui sigui i vingui d’on vingui; desprÈs, si entrem en detalls de comportament, ja ho veurem. I amb tot això allà trobem l’indigent fora de qualsevol horari. Habitant l’atzar i la intempèrie. I des de quan es creia invencible fins ara que ja es troba en l’edat de les pastilles, tota una biografia per descobrir. Propietari temporal d’un portal, un caixer, una cantonada, o rere la reixa i aixoplugat en un comerÁ tancat, un vestíbul desanimat… Com ell, i ella, mÈs de 4.800 persones a Barcelona, segons la Fundació Arrels. Un fracàs de tots. Una derrota social.
El rostre fosc llaurat per les hores i els dies al ras. La mirada mansa i afligida. Desarborat, a la nit es cobrirà amb llenÁols de paper de diari i un coixí de cartrons. Sempre la mateixa roba adobada pels anys i el greix, amb el llustre que dona la brutícia quan ja es torna inodora i esdevÈ antiga –amb “solera”, diria un desaprensiu–. Al seu voltant rebutjos de l’imprescindible, rastres que li han deixat els que tenen altres vides mÈs amables. Les sobres de les sobres. Aspre de mans. Dol a les ungles. Mitjons desaparellats i carregat amb bosses velles d’orígens irreconeixibles: tot el seu equipatge. L’únic possible.
…s un personatge sense literatura, en tot cas el pòsit amarg d’una societat que naufraga. …s, són, indigents que ofegats en la seva exclusió ens parlen, vulguem o no, de nosaltres mateixos, de la malaltia, la sort, el desvari, la injustícia i la desigualtat. De com les circumstàncies personals i col·lectives influeixen perquè alguns i algunes siguem mÈs que el nostre destí. O menys. De les destralades a l’ànima o a la memòria. I les mirades? Un intercanvi de mirades avergonyides. Mirem sense que ho sembli, com de perfil. Mirem sense voler veure, perquè el que no es veu no existeix. Una vergonya atàvica ens trasbalsa. Mai una dissimulació no ha estat tan real i perceptible.
…s com si quan es va organitzar el món l’existència d’aquests Èssers no estiguÈs prevista. Alguna cosa ens culpabilitza. I de totes les característiques humanes la culpa Ès la mÈs dolorosa. La mÈs inevitable. La mÈs tortuosa.c