La Vanguardia (Català-1ª edició)
Adeu al sentit del ridícul
El sentit del ridícul va ser important en altres èpoques. Tarradellas, que ho va viure tot, deia que en política es podien fer moltes coses menys el ridícul. No va tenir seguidors en aquesta via. Jordi Pujol, el pare del clan, no tenia el més mínim sentit del ridícul; es creia genial. El van treure d’aquell engany, però ell es manté tretze són tretze, i a dir veritat que el que va venir darrere tampoc no va contribuir gaire a retirar-lo del somni. En el fons no sabia de res, ni tan sols de l’únic ofici que havia estudiat –medicina–, però donava lliçons de tot. Va ser precursor dels tertulians; ell sol es fabricava una tertúlia mediàtica. Pujol va ser un showman sense dots per això, però tenia un do i és que no tenia sentit del ridícul. Tant li feia dir avui una cosa i demà una altra –mentides, per descomptat–.
Catalunya tenia fama de ser un lloc sensible al sentit del ridícul. Discreció i a la seva. Fins i tot els artistes menys convencionals, Dalí per exemple, vigilaven molt de no passar-se en les dosis que trenquessin el sentit del ridícul. La tela dedicada a la filla del Caudillo n’és un exemple. Un calculador amb un sisè sentit cap als diners –fill de notari–, i això condiciona. Audaços però sense tocar la cristalleria.
La idea d’escriure sobre aquest adeu al sentit del ridícul no va necessitar Donald Trump, un menyspreable estafador que pot acabar en criminal d’Estat. Ni tampoc les primeres declaracions d’alguns líders de Podem que governarien Espanya des de la primera partida, ambició que s’acostava al patetisme i que van saber anar adaptant a les seves veritables possibilitats.
Res d’això. La pèrdua del sentit del ridícul té moments estel·lars, com el dinar Rajoy-Puigdemont, mà a mà, i negant-ho primer amb una barra de primerenc i afegint després que no van parlar de Catalunya, ni de referèndum, ni de futur. I de què coi poden parlar dos paios als qui el destí els va negar fins al més mínim llampec de gràcia, amb una vocalització de traginers, i a sobre sonsos com moniatos? Soc home curiós, però no pagaria ni un euro per assistir a un dinar d’ensopits. Tindria la mateixa sensació que els rosaris en família de la meva àvia, que en pau descansi encara que sigui a l’infern, dolenta i retorçada com el tètanus, però el rosari es resava sencer fins al tedi i amb tots els afegitons de rigor! No resaria un rosari ni que m’ho demanés un amic creient i estimat! He cobert la quota des de la infantesa. Els simpàtics, loquaços i graciosos presidents Rajoy i Puigdemont pertanyen a l’absència de sentit del ridícul. Han mentit tant i amb tant desvergonyiment que ocupen un lloc d’honor.
El fet transcendental de la pèrdua del sentit del ridícul constitueix ja un problema social que ha amarat la nostra vida. Aquestes àvies dretes en un autobús embotit, on els nens ocupen els seients mentre les seves mares munten guàrdia perquè ningú no disputi als seus fills el lloc que usurpen i que no paguen! S’hauria de prohibir l’ús de mòbils als serveis públics; són tan letals com el tabac. Vivim en una societat de gent grollera, perquè la igualtat va començar amb el dret a l’arrogància. Ens la van portar d’amagat i l’esperit de la televisió i la desimboltura ho van entelar tot. El nostre món comença a ser inhabitable, menys per als que duen el cotxe amb vidres fumats.
El sentit del ridícul, la seva absència, es manifesta amb tan sols obrir el diari i assabentar-se per miracle que la Guàrdia Civil va anar a escorcollar i retenir Sixte Cambra. Pot ser que fora de Catalunya, o per ser més exactes de Barcelona, amb prou feines el seu nom soni a algú. Però és una d’aquestes figures de qui, almenys fins ara, ningú no parla bé –en privat, per descomptat–, que ho va ser gairebé tot en el futbol, en els negocis dubtosos, en el prestigi social que donaria –és un exemple– estar convidat a les festes de Palerm, Sitges o Palamós, si fos necessari. Convé estar-hi a bé. Va ser cap d’allò que van inventar al plistocè que s’ha denominat Convergència Democràtica de Catalunya, avui amb parada de venda de souvenirs als Encants –el Rastro de Madrid–. De pur deteriorament i extorsió va haver de canviar-se de nom i confesso que encara no m’he après el nou. Potser el canvien i la meva memòria ja rellisca entre aquesta morralla!
Sixte Cambra pertany a la generació valenta i temerària de la qual formava part el seu íntim Artur Mas en la lluita antifranquista per la llibertat de Catalunya. Pastar diners i operacions tèrboles. Ara és president de l’Autoritat Portuària de Barcelona. Gairebé res al món fosc de la finança fosca! Un grup de guàrdies civils el va anar a visitar amb ordre judicial. Fins aquí normal, és el que correspon.
Però als civils de paisà no els havia passat mai que els barressin el pas els segurates del senyor Sixte –qui ha dit que això no era Sicília?–. “Tenen hora per a la cita amb el senyor Cambra? Si no en tenen, és inútil, no els rebrà”.
M’imagino els bòfies mirant-se davant d’aquells aprenents de sicari. Probablement no els havia passat mai. No conec els detalls, però el més probable és que es posessin a riure, els apartessin d’una empenta i els precisessin que les ordres que portaven no eren per a serfs, sinó per a caps. Ja ho saben, una ordre d’escorcoll i detenció a Barcelona s’ha d’avisar amb temps, perquè el boss estigui en condicions de rebre’ls!
Sixte Cambra és independentista i ho entenc. Això amb els Mossos d’Esquadra no hauria passat. Un respecte, perquè són dels nostres. Haurien tingut la bona educació de donar una pista. Digui el que digui el jutge, ells viuen del poder de la generació dels Sixte Cambra, per alguna cosa tenim una identitat diferent i som el futur de l’economia que es va desenvolupar amb el 3%, perquè ara vinguin uns arrogants de terra aliena a retreure’ns el que hem cisat, enganyat, manipulat per preservar la nostra identitat. Amb la independència, aquests moments desagradables per a un home de negocis no passarien! Que és que no ho fan Rajoy i els seus? Per què no ho podem provar nosaltres? Seria bo per a tothom, perquè els diners no fan olor i al final encara que sigui salari de segurata, plou per a tothom.
Hem perdut el sentit del ridícul. Però què era això? Una antigalla de vells senyors. Ara es limiten a no cridar l’atenció, a l’estil de la sagrada família pujoliana, amb cotxes ostentosos, cases sumptuoses i amants de categoria, gens discretes. “Comprengui-ho, no podem deixar-nos menjar el que ha estat el nostre negoci, meitat euros, meitat identitat amb ambició de carnet propi”.
Podem arribar a un acord entre cavallers sensibles al ridícul: “No robarem mai tant com va fer el PP”. Valgui com a promesa, doncs; som homes de paraula. Encara que és veritat que el vam perdre en alguna ocasió, tenim un alt sentit del ridícul.
Vivim en una societat de gent grollera, perquè la igualtat va començar amb el dret a l’arrogància