La Vanguardia (Català-1ª edició)
Jaime Caruana
EXGOVERNADOR BANC D’ESPANYA
Jaime Caruana, exgovernador del Banc d’Espanya entre el 2000 i el 2006, no va admetre ahir cap responsabilitat personal en la crisi financera i immobiliària espanyola que es va forjar, en bona mesura, durant el seu mandat.
El governador del Banc d’Espanya entre el 2000 i el 2006, Jaime Caruana, va provar de defensarse ahir davant la comissió sobre la crisi financera de les acusacions d’inacció del supervisor davant la bombolla immobiliària i de crèdit que es va gestar a començaments de segle. I que va contribuir a complicar la gran recessió anys més tard. En descàrrec seu, el màxim responsable del Banc d’Espanya amb governs de José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero va assenyalar directament els qui dirigien bancs i caixes estalvi. “La responsabilitat de gestors i òrgans de govern no pot ser substituïda per cap supervisor; alguns van prendre més riscos i ho van gestionar pitjor”, va assegurar, per afegir més tard: “El Banc d’Espanya no era qui concedia els crèdits”.
L’exgovernador es va mantenir ferm en la defensa de l’actuació del supervisor, amb escasses aparences d’autocrítica. “El Banc d’Espanya sí que va actuar i amb iniciatives innovadores en d’altres països, encara que va ser insuficient”, va opinar des d’un principi Caruana, que va qualificar la tasca de supervisió de “molt activa”. A més, va destacar que van advertir “reiteradament” dels riscos, com la rebaixa en l’exigència en la concessió d’hipoteques o la imparable pujada dels preus de l’habitatge. Així, va indicar que en aquella època les entitats financeres van rebre 110 escrits i 473 observacions del Banc d’Espanya. Van actuar “amb la legislació vigent i la informació disponible”, va precisar. Al llarg les tres hores de compareixença, l’anàlisi de l’exgovernador va girar entorn de la impossibilitat de preveure una recessió “de dimensions descomunals”, en la qual es van combinar els desequilibris interns acumulats –ràpid endeutament del sector privat per la bombolla immobiliària i forta dependència del finançament exterior– i factors externs “magnificadors” –llegeixi’s, la crisi internacional que va arrencar amb Lehman Brothers i, sobretot, la de l’euro el 2012–.
Segons l’actual director general del Banc de Pagaments Internacionals, el supervisor va avisar de la necessitat d’aplicar polítiques fiscals més estrictes, de la pèrdua de competitivitat i va reclamar reformes estructurals. En línia amb l’informe sobre la crisi financera presentat fa unes setmanes pel governador Luis María Linde, Caruana va insistir que li faltaven instruments per contribuir a aturar la situació.
Va opinar que el paper del Banc d’Espanya “va ajudar a reduir l’impacte de la crisi”, però no va poder evitar-la. Durant la seva compareixença, va destacar de forma reiterada entre els encerts del supervisor el fet d’haver decidit que els bancs realitzessin provisions contracícliques. Aquesta mesura, va assegurar, “va atorgar entre un i dos anys de marge per afrontar els problemes”. També va aprofitar per recordar que en el seu moment havia criticat la governança de les caixes d’estalvis i va assenyalar que l’esmentada matèria requeia en les competències de les comunitats autònomes. No van ser capaços de veure els senyals?, van inquirir els difede rents portaveus dels grups. “El Banc d’Espanya estava més preocupat que el que deia l’FMI. Però quan les entitats compleixen els requisits legals és molt difícil que l’actuació del Banc d’Espanya sigui efectiva”, va al·legar Caruana. I va apuntar que hi ha “més capacitat d’actuació” si hi ha incompliments, així com és més difícil reclamar contenció pressupostària quan existeix superàvit.
Es podia haver fet més? “No teníem el llibre”, va argumentar el màxim responsable del supervisor entre el 2000 i el 2006, postil·lant que: “A posteriori, tot és més fàcil”.
L’oposició va interrogar Caruana també per possibles pressions dels governs del PP i socialista amb què va coincidir, i aquest les va negar amb rotunditat: “No vaig tenir cap conflicte amb cap dels dos. No vaig rebre cap trucada ni per demanar que fes moltíssim més ni per dir-me ‘escolta, ai-