La Vanguardia (Català-1ª edició)
Josele Santiago amplia el seu ventall musical
El músic presenta avui l’últim disc en solitari, ‘Transilvania’
Josele Santiago continua en primera línia del fragor rocker, amb la pell més encallida, amb aquella expressió al rostre procliu a la serietat però que irradia lluminositat quan parla d’això que tant li agrada i que és el bon rock. Santiago (Còrdova, 1965) és un peça clau de l’escena rockera del país, al capdavant de Los Enemigos i com a responsable d’una carrera en solitari que ha arribat a un suggestiu grau de musculatura amb el seu recent Transilvania (Altafonte); una obra que presenta aquesta nit a Barcelona (La [2] d’Apol·lo, 21 h) amb els seus músics habituals.
Veí de la capital catalana des de fa uns anys, Santiago confessa que la presència de Raül Fernández Refree en les tasques de producció de la seva nova obra ha estat capital. “En conjunt la seva trajectòria em sembla impressionant perquè em sembla un tipus molt obert a tot, inquiet, que s’il·lusiona, i això és bàsic a hores d’ara del telenotícies. Ha estat un enregistrament molt agradable també en termes de comunitat”.
No hi havia un punt de partida clar per emprendre una obra com Transilvania, que no pocs veuen com una obra carregada de cinisme amb què desgrana els tòpicament anomenats mals de la societat actual. “No hi havia res de previst per endavant, allò de sempre, és a dir, partir de zero, d’una cosa molt bàsica com guitarra acústica i veu i anar gravant i veure el que va passant. Però quan li vaig comentar que em venia de gust treballar amb sintetitzadors i aquestes coses, se li van obrir els ulls i
El líder de Los Enemigos ofereix la seva obra més multiestilística, produïda per Refree
em va començar a treure un munt d’estris d’aquest tipus dels armaris”, recorda somrient. “És que em venia de gust treballar amb altres textures diferents; als meus primers tres discos en solitari estava obsessionat a gravar en directe rigorós i una puresa exquisida, i ja amb el quart em vaig adonar que les cançons podien respirar també afrontant-les d’una altra manera no tan purista. I és que el que per mi havia estat alliberador al principi s’estava convertint en una cotilla... així que una de les meves premisses en aquesta ocasió ha estat aquesta: veure si realment em divertia a l’estudi d’enregistrament. I s’ha aconseguit”.
I un dels èxits assolits de passada ha estat barrejar dos mons, el de Refree i el dels músics que l’acompanyen des de fa anys en les seves incursions en solitari, fins a portar-los a bon port: “Hem treballat amb una il·lusió tremenda i per damunt de tot ha prevalgut que són músics. I jo, que una de les meves batalles últimes com a compositor és precisament no pensar en estils, he intentat portar aquesta filosofia a l’estudi”.
A més d’aquesta amplitud estilística –a casa seva ara se sent molt Neu!, Van der Graaf o, sobretot, In a silent way, de Miles Davis–, Transilvania fa una gran crítica sobre l’entorn que ens envolta. “Ho veig bastant fumut. No només pel que fa a la conservació del planeta sinó també en termes de desigualtat social, de corrupció, de dèficit democràtic, de pederàstia... “No, no és gaire optimista, però reflecteix el que veig, i crec que no vaig gaire desencaminat”.