La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’hora de Marichuy
Els zapatistes presenten una candidata a les eleccions presidencials del 2018
AWashington i a la Ciutat de Mèxic comença la dramàtica recta final de les negociacions que determinaran la vida o la mort del Tractat de Lliure Comerç (TLC) que va entrar en vigor l’1 de gener del 1994. Però a la serra dels alts de Chiapas es recorda aquests dies un altre esdeveniment d’aquella històrica entrada d’any: l’alçament dels indígenes integrats a l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN).
Perquè, davant la possibilitat del col·lapse del TLC i, de retruc, del model d’obertura econòmica dominant a Mèxic des de fa trenta anys, els zapatistes han decidit, per primera vegada, presentar un candidat a les eleccions presidencials del juliol del 2018. Es tracta de la indígena María Jesús Patricio Hernández –coneguda com a Marichuy–, la candidatura de la qual queda pendent de la recollida de més de 800.000 firmes. La candidata zapatista no té cap possibilitat de guanyar, però ha desencadenat el pànic a la campanya d’Andrés Manuel López Obrador, etern aspirant de l’esquerra i líder en els sondejos, pel perill de provocar una divisió suïcida del vot.
No s’havia aixafat mai tant una festa com van fer els zapatistes el 1994, l’any zero per a la modernització liberal de Mèxic que arribaria amb al mercat únic nord-americà, segons prometia el llavors president del Partit Revolucionari Institucional (PRI), Carlos Salinas de Gortari. “Tothom havia estat celebrant el Cap d’Any; ens van agafar totalment per sorpresa”, recorda un periodista del diari Excelsior que es va desplaçar aquell dia a Las Margaritas, a la frontera amb Guatemala, un dels cinc municipis ocupats aquella matinada per l’EZLN. “Vaig arribar-hi a la tarda i el municipi ja estava sota control de l’exèrcit zapatista. Ells havien recollit els seus cadàvers. Els de la policia encara estaven tirats a la plaça Central”, recorda.
A la ciutat de San Cristóbal de las Casas, amb les seves espectaculars esglésies barroques i frisos esculpits per artesans indígenes, els turistes es van despertar per veure els pintorescos venedors ambulants d’ètnia tzotzil i tzeltal transformats en guerrillers, amb la cara tapada i armats amb metralladores, vells rifles o pals de fusta.
Les imatges van recórrer el món i el brillant oratori del líder guerriller, el subcomandant Marcos, farcit d’ironia i humor negre, ràpidament va convertir la rebel·lió en una causa celebrada. Aviat el record turístic més venut a San Cristóbal serien els petits ninotets zapatistes fabricats amb fusta i tela als pobles del territori ocupat. A la catedral de San Cristóbal les apassionades misses de reivindicació social del bisbe de San Cristóbal, Samuel Ruiz, van tornar a posar la teologia de l’alliberament als titulars mediàtics. A l’estiu milers de periodistes vam fer el llarg recorregut amb autobús per assistir a la convenció zapatista a la selva Lacandona on Marcos, després de comparar l’esdeveniment amb la pel·lícula de Werner Herzog Fitzcarraldo, va reivindicar el dret d’autodeterminació dels pobles indígenes.
“Va ser un plantejament molt intel·ligent. Van aprofitar aquell moment, l’entrada en la globalització per la porta gran del TLC, i declarant la guerra d’un estat contra un altre estat van crear les condicions per a l’establiment de la nació índia”, va dir el llavors diputat del PRI al Congrés de Chiapas Juan Carlos Bonifaz Trujillo.
Després d’emetre una ordre de crida i cerca contra els líders zapatistes, la nova administració priista d’Ernesto Zedillo es va veure forçada a fer marxa enrere. El 1996 es van firmar els acords de San Andrés en què es va prometre una reforma constitucional que concediria autonomia al territori zapatista. En realitat, l’esmena, aprovada sota la presidència de Vicente Fox el 2000, es limita a permetre la creació de cinc muni- cipis autonòmics, els anomenats caracoles, on el poder dels zapatistes queda limitat a l’ensenyament primari. “El projecte d’autonomia no va ser el que els zapatistes volien, però van aconseguir conservar les llengües indígenes, l’accés a l’educació, sense alterar la morfologia constitucional mexicana”, assenyala el notari Arturo Morales.
El que no es va aconseguir va ser afrontar el problema de l’extrema pobresa i marginació a Chiapas. Gairebé 24 anys després, els 1,5 milions d’indígenes de Chiapas, el 25% de la població de l’estat, continuen sent una de les comunitats més pobres de Mèxic. El sud mexicà, en general, no s’ha beneficiat en gairebé cap aspecte de la liberalització comercial amb els Estats Units. El cafè, el cultiu més comú al territori zapatista, amb prou feines ha aconseguit accés al mercat dels Estats Units. “Chiapas ven més cafè a Europa que als EUA malgrat el TLC”, afirma José Antonio Aguilar Bodegas, expresident del Banc de Crèdit Rural i senador per Chiapas que serà candidat a governador l’any que ve.
Mentrestant, l’arribada massiva de blat de moro dels megaproductors dels Estats Units a preu molt baix i la prohibició, sota el domini del TLC, de suport públic a la producció local, va enfonsar l’economia camperola. “La fàbrica de farina només paga 3,5 pesos (15 cèntims d’euro) per un quilo de blat de moro, molt menys que abans”, assenyala el transportista Osmar Domínguez.
La penúria indígena provoca constants esclats de violència. Un viatge als caracoles se sol complicar a causa dels bloquejos a les carreteres, en part per les protestes i en part perquè és una manera de recaptar diners (cobren un peatge d’entre 50 i 100 pesos). “Chiapas és la reserva d’aigua més gran de Mèxic, però tenim bloquejos a les carreteres perquè algunes comunitats indígenes no tenen aigua potable”, explica Aguilar Bodegas, que dona suport a la plena autonomia regional.
La candidatura de Marichuy, oriünda de Jalisco, de 57 anys, indígena de l’ètnia nahua, es va presentar el maig a Ciutat de Mèxic, en el marc del Consell Nacional Indígena (CNI), que representa 58 pobles indígenes que parlen 39 llengües. Aquesta conferència va escenificar també l’última compareixença pública del subcomandant Marcos, que ha canviat d’àlies pel de subcomandant Galeano. Té 60 anys i el seu nom és Rafael Sebastián Guillén Vicente.
Marichuy va iniciar la campanya de recollida de firmes al caracol d’Oventic el 17 d’octubre. “El futur dels nostres pobles –va dir– és possible únicament si ens reconeixem com un de sol amb la terra, la nostra mare”.
Molts activistes d’esquerres no volen que Marichuy es presenti. Recorden la campanya del 2006, quan els zapatistes, sense presentar candidat, van demanar el vot nul, cosa que va debilitar López Obrador i va facilitar el triomf del conservador Felipe Calderón.
“Marichuy encapçala una campanya molt potent que pot aglutinar molta gent, fonamentalment joves que estan molt desencisats”, opina Miguel Ángel Paz, un activista d’esquerres de llarg recorregut que treballa per a l’institut Voces Mesoamericanas. “Tot i això, em preocupa que en unes eleccions que segurament seran molt tancades els seus vots siguin els que garanteixin la continuïtat del PRI i del sistema”.
AUTONOMIA INCOMPLERTA Els indígenes de Chiapas no han aconseguit l’autogovern promès ESTRATÈGIA ELECTORAL L’esquerra mexicana tem que el zapatisme divideixi el vot i doni ales als conservadors