La Vanguardia (Català-1ª edició)
El tirà que volia ser etern
Diverses manifestacions a Zimbàbue demanen la renúncia al poder de Robert Mugabe, que fa 37 anys que ocupa el poder
Robert Mugabe no es va prendre bé la pregunta. L’any passat, durant una entrevista a la televisió estatal, el presentador va sortir del guió i li va demanar per la jubilació i pels seus possibles successors. El polític nonagenari va mirar amb fredor el periodista i li va etzibar: “Vols que et tombi d’un cop de puny perquè et puguis adonar que encara soc aquí?”
El 2008, just després de perdre la primera volta de les eleccions i veure perillar el seu regnat, Mugabe va deixar anar una altra frase per a la història: “Només Déu em podrà fer fora”. Pocs dies després va desencadenar una brutal violència amb desenes d’assassinats, el seu rival es va retirar i va conservar el poder.
Ahir milers de persones es van aplegar a la capital, Harare, i altres ciutats del país per demanar la renúncia de Mugabe, de 93 anys. Els manifestants, que portaven cartells amb missatges impensables fa dues setmanes, com ara “Prou, Mugabe se n’ha d’anar” o “Llibertat per a Zimbàbue”, es van aplegar als carrers i van aclamar els militars, que dimecres van fer un cop per destituir-lo i evitar els intents de la seva dona, Grace, de succeir-lo. Tot i que les negociacions continuaven ahir per veure com i quan Mugabe cedeix el poder, no serà Déu qui el destitueixi: el veterà líder ha perdut el suport dels seus companys de partit, dels militars i ara també dels carrers. L’era Mugabe arriba a la fi.
Hi ha dues paraules que repeteixen els qui han conegut el camarada Bob per definir-lo: caparrut i intel·ligent. Caldria afegir-n’hi una altra: racista, de blancs i negres. Nascut el 1924 a Kutama, al nord de la llavors Rhodèsia del Sud, Mugabe va viure de prop la injustícia blanca dels colons britànics. Fill d’un fuster i una professora, el seu caràcter rebel es va modelar quan, de petit, va veure com les lleis racistes oprimien els seus compatriotes negres i els limitaven l’accés a la justícia o l’educació. Ell va tenir més sort. Catòlic devot, va rebre una bona educació en una missió jesuïta i va continuar la seva formació a la Universitat de Fort Hare, a Sud-àfrica, on també van estudiar Nelson Mandela i Desmond Tutu.
Mugabe és un home culte. Durant la seva vida ha acumulat fins a 11 títols universitaris, alguns dels quals aconseguits durant la dècada que va estar a la presó, i ha donat prioritat a l’educació. Zimbàbue té un dels millors sistemes educatius del continent, amb un 90% d’alfabetització.
També ha estat sempre un batallador. Amb els aires de la independència i la llibertat recorrent Àfrica, Mugabe es va rebel·lar contra el jou colonial al seu país, on als anys seixanta es reprimia durament les manifestacions, va fundar el partit polític Zanu, unes sigles que l’acompanyen fins avui, i va lluitar des de la clandestinitat en primera línia. A la trinxera, amb el camarada Bob hi havia els seus homes de confi-
Mugabe ha estat un líder racista que va enfonsar l’agricultura només per venjar-se dels blancs
ança, com el Cocodril, com anomenaven Emmerson Mnangagwa, que va ser la seva mà dreta i probablement el substituirà en el poder. La guerra va acabar en independència del Regne Unit, declarada el 1980, i l’ascens al poder de Mugabe. D’aquells temps emana la seva aura d’heroi de l’alliberament i pare de la nació.
Anys abans de la independència Mugabe va concedir una entrevista a la BBC, on va exposar les seves intencions amb un discurs impecable. “M’agradaria establir una societat basada en els principis d’igualtat de races, no com en l’actual sistema on la terra està repartida per qüestions de raça, l’economia està dividida segons les races i la societat està agrupada segons la seva raça. M’agradaria veure desaparèixer tot això”.
No va complir gens. Amb el país nounat, Mugabe, de tribu shona, va recórrer a la violència d’Estat per consolidar el seu poder. Davant la dissidència al sud, especialment entre els ndebeles, va enviar soldats de Corea del Nord a fer la feina bruta. Entre 10.000 i 20.000 persones van ser assassinades, la majoria civils, i l’abús i la tortura es van convertir en la norma durant anys.
També els la va fer pagar als blancs zimbabuesos. Davant la indiscutible injustícia de la distribució de terres —els blancs representaven l’1% de la població i eren amos del 70% de la terra cultivable—, Mugabe va iniciar un pla de nacionalització radical que va portar a l’assassinat d’una dotzena de grangers blancs i la fugida de centenars més. Les terres confiscades van ser repartides entre les elits, sense experiència en el cultiu massiu, i la producció d’aliments es va desplomar. Zimbàbue va passar de ser el graner de l’Àfrica a haver d’importar menjar.
Davant la corrupció, l’enfonsament de l’economia, l’atur o l’absència de llibertats, el Govern sempre ha tret a passejar dos fantasmes: el capitalisme i el colonialisme, a qui Mugabe donava la culpa de tot.
Una vegada Desmond Tutu es va referir a ell amb una definició simple i ajustada: “Mugabe és una caricatura del dictador africà”.