La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tadao Ando
El Pompidou dedica una retrospectiva a l’arquitecte japonès, reconegut i autodidacte
ARQUITECTE
El multipremiat arquitecte japonès Tadao Ando (77) és objecte d’una gran retrospectiva al Centre Pompidou de París en la qual s’analitza la seva obra i la recerca constant d’una experiència física i sensible de l’arquitectura.
Exposat fa un quart de segle al mateix Centre Pompidou, al qual avui encara té molt respecte “pel que va tenir de desafiament”, Tadao Ando ha fet servir aquesta paraula, défi, per titular la retrospectiva que li dedica la Galerie 3 del Centre. És la seva exposició. A part de donar-hi títol, va col·laborar amb el comissari –i conservador del departament d’arquitectura– Frédéric Migayrou. Als 77 anys, la considera “el meu testament”.
El comissari explica, meravellat, l’espectacle a què va assistir “amb Yuki Yoshikawa, encarregada de les recerques de documents. Ando va dibuixar, en pocs traços, l’escenografia que imaginava. Al cap d’un quart d’hora, un dels seus col·laboradors ens presentava la maqueta, feta a partir del seu dibuix. L’espai podia rebre les obres”.
L’exposició, inscrita a Japonismes 2018 (l’època Meiji al Guimet, els rotllos de seda de Jakuchu al Petit Palais, el manga de Tòquio a La Villette, Japonisme/ Impressionisme a Giverny...), que és la celebració dels 160 anys de relacions entre França i el Japó, hi afegeix un detall, subratllat per Serge Lasvignes, president del Centre. “Missatge humanista per una arquitectura que es vol universal, i compartida per tots, El desafiament inclou la realització, a escala, de la façana de l’església de la Llum, símbol icònic de tota l’obra d’Ando”.
Però, com que “l’arquitectura ha de ser percebuda físicament”, Ando volia reproduir, amb formigó armat i a mida real, la façana d’aquella construcció manifest, del 1987-1989, a Ibaraki, amb la seva incisió en forma de creu, a la paret, que deixa passar la llum.
Ho va impedir una qüestió de pes: el de tal reconstrucció.
Excel·lent fotògraf, Ando també va proporcionar les fotos exposades, que, com els seus dibuixos, podrien justificar una visita. I la seva rara especialitat de constructor de museus, amb el futur alberg d’obres de la col·lecció François Pinault, a la que va ser la Borsa de Comerç de París. Un lloc especial, “monument his- tòric del segle XIX –segons Ando–, magnificat pels 70 metres de diàmetre del seu cercle, una figura molt important al Japó, on simbolitza l’infinit, però també el no-res”.
Un altre atractiu de la mostra: la personalitat d’Ando, amb estudis tan insuficients com els seus recursos econòmics per anar a la universitat. “Soc un autodidacte per força i no per decisió”, assegura. En qualsevol cas, és vocació pura. Des que era petit devora llibres d’arquitectura. Convertit en boxejador professional, decideix llegir, en un any, tots els textos de la carrera. “En dec haver entès la meitat –reconeix ara–, però em va quedar clar en què consistien els estudis”.
Un altre aprenentatge, finançat per les bosses dels seus combats: viatjar. Primer per tot el Japó. El 1965, “un any després que el Japó autoritzi els viatges a l’estranger”, decideix conèixer un escultor del ciment, Le Corbusier. Però quan va arribar a França –després de viatjar amb el transsiberià a Moscou; Escandinàvia, Itàlia, França, Espanya tot seguit–, Le Corbusier havia mort. La contemplació, diverses vegades, de la seva obra, li inspira aquesta pregunta: “Què vull crear?”.
Una altra il·luminació: a Atenes “vaig descobrir que el Partenó estava governat per les matemàtiques, aquesta força del raciocini humà dissimulada en l’arquitectura i clau de la d’Occident, de l’antiguitat a Le Corbusier”.
Ando diu que tant al Japó com a Europa crida l’atenció la seva condició d’autodidacte. Però que, “malgrat que hagués cursat els quatre anys de la universitat, per sentir-me arquitecte hauria d’haver recorregut, després, a la pràctica. Això sí, la companyia d’altres estudiants amb els mateixos dub-
tes existencials m’hauria estalviat l’ansietat provocada per l’aïllament i que encara m’assetja”.
A París el Maig del 68 li indica que “una revolució cívica és possible”. Quan torna a Osaka –ciutat on el temps passa més lentament que a Tòquio i on et pots donar el luxe de l’assaig i error”– funda la seva empresa i escriu el seu manifest. Urban guerrilla houses , un guió de les primeres cases que construeix. I del començament del recorregut de l’exposició.
“El formigó armat és un invent francès, del 1897. A part de la seva bellesa, és un material omnipresent, fàcil d’accés i ordinari. Una provocació per intentar construir-hi una cosa extraordinària”. Guia excepcional de la seva retrospectiva, l’arquitecte japonès introdueix així la primera de les cinc seccions que divideixen una exposició nodrida per 180 dibuixos, 70 maquetes i nombrosos diaporames.
“Formes primitives de l’espai” és el primer capítol de la teoria que conjuga ciment i geometria, amb la llum com a detonador i l’aigua com l’altra matèria indispensable. Si les parets de ciment llis s’animen amb la llum és “per
generar una sensació de buidor en l’espectador, cap a una experiència física i sensible de l’arquitectura, que ha de ser percebuda pel cos i l’ànima. En japonès,
shintai”.
“Desafiament urbà” és el segon pas. Al Japó devastat per la guerra i abocat a la reconstrucció es parla d’arquitectura quan la construcció és institucional –un edifici públic–, però no quan es tracta d’un domicili privat. Ando construirà contra aquest precepte. I amb ell com a bandera: “Tenint en compte que els humans se serveixen de les habitacions, és imprescindible que les cases reflecteixin alegria de viure. Si no, el nostre cos no se sent atret per aquests espais. Per això, concebo la meva arquitectura sobre aquesta pregunta: com puc crear objectes que es gravin en l’ànima humana per a l’eternitat”.
I en un país que no creu en parets, des de la seva Guerrilla house, primera construcció del 1973, Ando presenta l’espai privat com una resistència a la invasió de la ciutat.
Naoshima, l’illa del sud del Japó amb una topografia que va ser profundament remodelada, des del 1987, per les intervencions de l’arquitecte, permet un tercer enfocament. Sense esquema fix, “en un diàleg entre art, arquitectura i territori”. En conjunt, “una arquitectura sovint subterrània que defineix un camí espiritual d’inscripció de l’art en la natura”.
Una natura que Ando, criatura d’un arxipèlag exposat a totes les catàstrofes naturals, no idealitza: “És bellesa, però una bellesa severa”. I l’excusa del quart intermedi: “Gènesi del paisatge”. “Allunyat de qualsevol arquitectura paisatgista, Tadao Ando estudia amb atenció el conjunt de dades naturals, històriques i socials d’un lloc –explica el comissari– a fi de valoritzar la memòria dels que hi van intervenir, enriquint-lo amb noves dimensions”.
D’aquí surt “Diàlegs amb la història”, tancament de la visita. A més de dibuixar contínuament –el mateix matí del vernissatge es va donar el luxe de fer el que cap visitant no gosaria fer, dibuixar a la paret o en una de les seves maquetes–, aquest viatger autodidacte, que diu que ha après la importància de la llum a les esglésies romanes, és un lector apassionat de la història de la seva disciplina. Respecte per la memòria i l’esperit dels llocs –formula–, però amb la voluntat d’establir espais contemporanis”.
VOCACIÓ ARQUITECTÒNICA Sent boxejador professional, decideix llegir en un any tots els textos de la carrera UNA FILOSOFIA DE LA CASA “És imprescindible que la llar reflecteixi alegria de viure; si no, no atreu el cos”