La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’atracció dels pols
Lluís Foix analitza la política europea: “Sembla com si Europa s’hagués cansat d’aquesta
pax civica, alterada pels efectes del rodet globalitzador i per una crisi social que té conseqüències en la vida ordinària dels ciutadans. Les dues grans famílies europees estan perdent la centralitat que van ocupar durant diverses generacions i ara s’han vist desplaçades per corrents extrems cap a la dreta o cap a l’esquerra”.
Un jove britànic de 27 anys que domina 15 idiomes es va fer famós el 2012 quan va guanyar un concurs com l’estudiant amb més domini de llengües al Regne Unit. Alex Rawlings investigava a Oxford i treballa com a professor d’idiomes a l’antiga universitat. El caos polític provocat pel Brexit l’ha impel·lit a abandonar el seu país per instal·lar-se a Barcelona, on pensa dedicar-se a “projectes amb passió creativa”. Benvingut.
La notícia mereixia l’atenció d’aquest diari dilluns passat. La raó de fons era que el Regne Unit està sent ara amenaçat “per la retòrica populista dels polítics i la mandra dels mitjans de comunicació per no qüestionar-lo”. Però el seu lament més categòric era: “No vull viure en un entorn on m’he de disculpar per creure en la unitat europea”.
El jove Rawlings pot ser que no trobi una majoria europeista enlloc, ni tampoc a Catalunya. La seva idea d’unitat europea és la que van expressar en diferents circumstàncies Victor Hugo, Napoleó i Winston Churchill. L’experiència dels últims seixanta anys posada en marxa per francesos i alemanys que digueren prou a tres guerres consecutives no podia ser més positiva. Europa ha viscut un dels períodes més extensos de llibertats, progrés i pau social, després de dos conflictes mundials que van devastar el continent físicament i moralment.
Van caure les fronteres i el continent va respirar solidaritat i convivència per tot arreu. Les beques Erasmus han estat un instrument colossal per acostar cultures, llengües i maneres de ser. S’havia aconseguit que ningú no se sentís estrany a Praga, Manchester, París, Nàpols, Hamburg, Sevilla o Cracòvia.
Sembla com si Europa s’hagués cansat d’aquesta pax civica, alterada pels efectes del rodet globalitzador i per una crisi social que té conseqüències en la vida ordinària dels ciutadans. Les dues grans famílies europees estan perdent la centralitat que van ocupar durant diverses generacions i ara s’han vist desplaçades per corrents extrems cap a la dreta o cap a l’esquerra.
El gaullisme i els socialistes a França han perdut l’hegemonia de la centralitat de la política que ha estat desplaçada cap a la dreta extrema, l’extrema esquerra i el centrisme radical amb les promeses de Macron que estan desenganyant, segons les enquestes, la majoria de francesos. A Espanya, Holanda, Itàlia i Suècia, els socialdemòcrates i els democristians o conservadors, els dos grans partits, han cedit espai a forces extremes més vigoroses i euroescèptiques. Governs amb caires xenòfobs s’han instal·lat a Hongria, Polònia i Àustria. Portugal és una singularíssima excepció, fins ara.
Els britànics estan perduts al seu laberint, del qual ni Theresa May ni Jeremy Corbyn no saben com sortir. Els dos grans partits són hegemònics per l’especial sistema electoral de representació directa que permet menys fragmentacions parlamentàries.
El que ha passat a Baviera aquest cap de setmana mostra una gran participació a les urnes amb la pèrdua de la majoria absoluta de la Unió Social Cristiana (CSU) i una caiguda en picat dels socialdemòcrates, que han passat al cinquè lloc. Els grans beneficiats han estat els Verds i l’Alternativa per a Alemanya (AfD), dues visions oposades sobre com pot construir-se la governabilitat a Alemanya i a Europa en els pròxims temps.
Baviera és una de les regions més riques d’Europa, sense gairebé atur i amb una gestió de la immigració raonablement encertada després de les portes obertes d’Angela Merkel, que el 2015 va autoritzar l’arribada a Alemanya de gairebé un milió d’asilats i migrants econòmics. La batalla entre els Verds i l’AfD s’entaulava precisament en el camp de la sobirania i la integració dels migrants.
El problema dels dos grans partits és que han alterat el seu discurs inclinant-se més cap a la dreta o més cap a l’esquerra, pensant que així salvarien les fugues de vots als extrems. S’han equivocat i tots els analistes ara els ho retreuen.
Els Verds s’han mostrat més pragmàtics, comprensius en els temes socials i sense cap rampell racista en els seus plantejaments. Han ocupat la centralitat que ocupaven democristians i socialdemòcrates des de pràcticament el començament de la República Federal en acabar la guerra. El temps dels consensos amb governs rotatoris a Europa està donant pas a plantejaments polítics més fragmentats, més nacionalistes i populistes, menys solidaris amb els altres i, en definitiva, menys constructius. Angela Merkel podia haver sortit més mal parada de les eleccions de Baviera. Els seus socis podran governar però la cancellera sap que la seva posició serà cada vegada més contestada des dels extrems, que no són precisament entusiastes de la idea d’Europa.
El 1914 ningú no podia sospitar que s’acostava una gran catàstrofe. S’havia oblidat l’última guerra europea del segle XIX, la francoprussiana, que va derrotar França i va facilitar el 1870 la unitat alemanya amb el segell prussià de Bismarck. Si Alemanya perd l’estabilitat, Europa anirà cap al precipici més aviat que tard. Un refredat fort a Berlín pot esdevenir una pulmonia a tot Europa.
Les dues grans famílies polítiques europees han errat al comprar la radicalitat de la dreta i de l’esquerra