La Vanguardia (Català-1ª edició)
La ultradreta s’apodera del Brexit
No al salari mínim, als drets laborals, als matrimonis gais; sí a retallades d’impostos i menys regulacions
El 52% de britànics que va votar a favor del Brexit, en una campanya molt manipulada, sempre va tenir un tuf nacionalista anglès ultraconservador, però va ser una àmplia coalició de xenòfobs antiimmigració pròxims a l’UKIP, nostàlgics de l’imperi, gent entossudida que el país tingui el control de les seves pròpies lleis, i persones grans reticents a canvis que els desborden. Però la que s’ha apoderat del procés, i té Theresa May contra les cordes, és la ultradreta.
El Brexit, en la seva fase final, és com un ballo in maschera, un ball de disfresses que permet als trumpistes anglesos, lepenistes, salvinistes i thatcheristes frustrats refugiar-se en l’hostilitat envers la Unió Europea per amagar el seu autèntic somni: la reconversió de la Gran Bretanya en una espècie de Singapur del vell continent, amb el mínim d’impostos i regulacions, que faci una competència deslleial als 27 a base de diluir les mesures mediambientals, renunciar a la Carta Social i negar tot dret als treballadors.
Per arribar a aquesta conclusió només fa falta remenar una mica en el passat com a diputats i en les declaracions dels brexiters durs, els ministres que amenacen de dimitir o han dimitit, i els diputats que demanen el cap de May si no els dona el Brexit que volen. “Aspiro a un futur en el qual no hi hagi cap regulació, no hi hagi salari mínim, ni permís pagat de maternitat o paternitat, ni indemnitzacions pels acomiadaments improcedents, ni obligacions en matèria de pensions per a les petites empreses que volen tirar endavant”, ha dit la líder de la Cambra dels Comuns, Andrea Leadsom, que va disputar el lideratge del partit fa dos anys.
Per als ultres britànics de dretes, el Brexit és la tapadora perfecta per a la contrarevolució política i social que tenen al cap. Boris Johnson s’ha pronunciat mil i una vegades contra les directives de Brussel·les que imposen un màxim d’hores de feina; Liam Fox, ministre de Comerç Internacional, considera “insostenibles” els actuals drets laborals, el mateix que Jacob Rees-Mogg, un personatge del segle XVIII que seria irrellevant si no fos perquè figura com a líder de la campanya per trencar per força amb la UE; David Davis i John Redwood qualifiquen de “barbaritat” la Carta Social europea; Steve Baker està contra els drets dels gais “com a cristià, amb una visió bíblica del matrimoni”; Nadine Norries estima que “la reclamació de més drets per a les dones ha de ser agafada amb pinces”; Owen Patterson és un euroescèptic mediambiental per a qui “el clima fa segles que està canviant”; John Redwood nega tot valor als pronòstics científics.
Què tenen tots aquests personatges en comú? Que, refugiats al paraigua del Brexit, combreguen amb els populismes que emanen dels Estats Units, Àustria, França, Itàlia i els països escandinaus, i que veuen en la sortida d’Europa l’ocasió perfecta per portar el thatcherisme i el reaganisme a les seves màximes conseqüències just quan el Labour comença a guanyar la batalla de les idees una dècada després del col·lapse de Lehman Brothers, i el Partit Conservador apareix perdut, sense gairebé suport entre els joves i els professionals, amb menys activistes que els independentistes escocesos i més donacions de militants morts que vius.
Per a aquests Robespierre del Brexit, Olly Robbins, el negociador britànic, és un Rasputin que li ha begut el seny a May. El cop de porta a Europa va ser sempre un pretext per frenar el multiculturalisme, la revolució sexual i els canvis tecnològics d’una societat que no entenen. Són, per parlar clar, la ultradreta britànica.
Per als Robespierre del Brexit, l’objectiu autèntic és convertir la Gran Bretanya en un Singapur