La companya trista

El magistrat Llarena ja fa un any que manté engarjolats dos homes que potser van cometre delictes, però que no van comportar-se mai amb violència. No són susceptibles de l’oprobi de la presó preventiva. Per a ells dos, l’acusació de rebel·lió té un significat encara més cruel que per als altres empresonats. I és que no exercien cap càrrec polític en el moment de la detenció (i tampoc durant els mesos que l’instructor del Suprem ha investigat). Eren presidents de dues entitats civils i, per tant, és molt discutible jurídicament que, d’entrada, siguin jutjats pel Tribunal Suprem sense haver passat abans per tribunals de rang inferior.

Sembla evident que el seu dret de defensa està sent molt erosionat. Ho diuen molts juristes. La veu més rellevant que posa subtilment en qüestió l’acusació i la pena preventiva que Llarena ha imposat va parlar ahir per RAC1. Pascual Sala no és un qualsevol. No és un amic, col·lega o pròxim als empresonats. No és tampoc un jutge o un expert com n’hi ha tants. És un expresident del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional. Doncs bé, amb pulcritud, deixant ben clar que emetia només una opinió i que no volia ficar-se en bucs, Pascual Sala va afirmar: “Per mi, és molt difícil –per no dir impossible– que hi hagi un delicte de rebel·lió, per no dir que em sembla problemàtic que hi hagi un delicte de sedició”. Sala va apel·lar, per descomptat, al respecte que es deu a les decisions judicials, però va distingir entre respecte i fetitxisme: “Sens perjudici del dret que es té a opinar de les seves decisions”. I després de deixar clar que “les presons no ajuden a resoldre els problemes polítics”, va concloure: “És una qüestió eminentment política, tot i les derivades judicials que té. Però no són els jutges els que han de resoldre aquest tema”. La reflexió d’aquest expresident del TS i del TC deixa un rastre de malenconia: subratlla indirectament el cruel robatori d’un any de la vida de dos ciutadans civilment compromesos, que en cap moment de la seva vida s’ha fet mereixedors del tracte de terroristes. Essent l’opinió de Pascual Sala tan rellevant i, alhora, tan sensata, també és inútil: com que en el moment que calia (Rajoy i Mas) no es va fer política, ara això està en mans d’uns jutges que, en la seva discutible interpretació, causaran un mal personal irreparable. I faran encara més laberíntica, ruïnosa i difícil la sortida. Una sortida que potser no arribarà mai. Problema cronificat.

Davant d’aquesta perspectiva, sorprèn que des de la política i els media es fomenti, per part dels uns, la severitat inclement; i per part dels altres, un lament ressentit. El cercle viciós que ens deixa en mans del ressentiment i la inclemència és un trist horitzó per als uns, per als altres i per a tots plegats. Per això és inevitable caure en mans de la malenconia: “La trista companya dels ulls apagats”, a la qual ens haurem d’habituar (Shakespeare, Pèricles, acte I, escena II).

La judicatura està causant un mal personal irreparable; i pot arruïnar la sortida del laberint