La campaneta salvada

En la primera pàgina de les seves memòries, Elias Canetti relata el seu record més antic, “amarat de vermell”: una noia que en té cura durant l’estiu de 1907, a Karlsbad, el du a passejar cada matí. Hi apareix, també, un home –el festejador de la mainadera–, que cada dia fa ensenyar la llengua al nen, i que amenaça de tallar-lahi amb una navalla. Per sort, se’n desdiu sempre. Primera consciència de color: el vermell; primera amenaça; primer secret guardat per por. La llengua salvada , es titula el volum.

Jo no sabria dir quin és el meu primer record. A dos anys, l’edat que tenia Canetti en el record descrit, els meus pares, ma germana, acabada de néixer, i jo mateix abandonàvem un pis molt humit que s’abocava al funicular de Gelida i anàvem a viure en un de més assolellat, al carrer Jaume Via. D’aquella primera residència, no en servo cap imatge. De la segona, on vam viure fins que va néixer mon germà, nou anys després, en conservo alguns dels records més bells de la meva vida.

La meva primera escola va ser la de les monges. Sempre he anat a l’escola pública, fora dels primers quatre anys de vida escolar. Fa poc vaig tornar a entrar en aquell edifici, i vaig rememorar els dies de la infantesa. El pati on jugàvem a futbol, que llavors m’afigurava tan gran, i el de sota, el del gronxador, que ara sembla un d’aquells jardins pintats per Rusiñol. Em va venir al cap el matí benaurat que les monges ens van congregar al pati gran: el dictador l’acabava de dinyar, i a una nena li va sortir de dins dir “¡qué bien se vive sin Franco!”. Una monja li va etzibar una clatellada que la va fer girar com una baldufa. No ho he oblidat mai.

Mirant una foto del “personaje cargado de razón” que és ell, de nen, Carlos Barral va escriure: “¡con qué insolencia / devuelves la mirada y nos escupes”. Des d’aquella finestra, sor Núria –menuda, esquelètica sota l’hàbit– ens feia tornar de l’esbarjo tot brandant una campaneta. Avui dia la càmera del mòbil ens permet aprofundir la nostra memòria, recrear-nos-hi. Així, he retornat a aquell matí netíssim de primavera, en què devia fer-me conscient, per primera vegada a la vida, del fenomen de la llum. O a tants altres matins en què plovia, i l’aigua tamborinejava al pati, i havíem de passar la mitja hora d’esbarjo en una aula que feia aquella pudor tan característica de plastilina, goma d’esborrar i colors de cera.