‘Debí enamorarme de tu madre’

Posats a salvar espècies en extinció, em comprometo a comprar l’últim disc de Bertín Osborne, el títol del qual és tota una declaració de guerra, embolics desbocats i mambo: Yo debía namorarme de tu madre. Bertín, ¿qué las das?, diuen a Madrid. T’enrolles amb una dona jove i tens la barra de dir en públic que a qui de debò t’agradaria dedicar les ranxeres i aquesta manera tan teva d’eixarrancar-te és a la mare de la criatura, a saber si feliçment casada amb un penalista cellajunt.

Hem de finançar Bertín Osborne, l’últim latin lover de la hispanitat. Si la Generalitat, amb la pasta de tots –independentistes o no– subvenciona l’ós Goiat perquè es carregui la ramaderia del Pirineu, jo proposo la contractació d’Osborne a totes les festes indepes del 2019. Coneixent el Bertín, ja els garanteixo que cantarà ranxeres en català encara que convindria, això sí, establir un dispositiu dissuasiu perquè no s’aproximi a cap pubilla amb les camàndules de m’hauria d’haver enamorat de la teva cosina, de la teva mare o del teu cunyat.

Ja no queden homes com el Bertín i convé salvar-los perquè les futures generacions sàpiguen fins on arribaven les penques i la gràcia dels latin lovers del segle XX, pioners dels esports de risc i d’enllitar-se amb les actrius estrangeres que passaven per la Península. Entre salvar una tortuga del Maresme o Bertín no hi ha color...

Friso per escoltar la cançó que dona títol al disc, que per res del món no convé piratejar. Un llobarro que té els nassos de cantar-li això a una nòvia joveneta es mereix un aplaudiment i la nostra admiració, la mateixa que l’escriptor Carlos Fuentes li tenia a un humil periodista, “petit i brau”, anomenat Fernando Benítez, que les matava callant. Narra a Personas que el tal Benítez, ja madur, “va treure a ballar una noia molt guapa en un bar portuari de Veracruz” i al cap de poca estona va aparèixer el galant de la noia, un mariner argentí. –Deixa-la. Podies ser el meu pare. –Hauria pogut, però no vaig voler... La insolència va propiciar una baralla monumental el veredicte de la qual no revela l’escriptor Fuentes encara que tampoc sigui rellevant per al rerefons de la història: no és entranyable certa torería en temps tan cívics, saludables i sostenibles?

El disc ja està fent soroll abans de la seva sortida encara que la peça capital sigui una ranxera estrenada l’any 1971. Potser és la coberta, amb un Bertín insinuant paquet en un paller i posat d’“a mí, Sabino, que las arrollo”. Les mares, les filles i el pernil de gla, a falta de les anteriors.

Explicava el senyor Soria, maître jubilat del Flash, en unes de les seves rares confessions, que no recordava en els anys del local més senyores embadalides que la nit en què Bertín va sopar una truita i es va deixar veure. D’aquelles mares, aquestes filles. Una benedicció.

Alerta pubilles: Bertín Osborne, l’últim ‘latin lover’ de la hispanitat, treu disc i hi posa morro