Doisneau i La Grosse Bouteille

L’Ajuntament de París acaba d’obrir el jardí Truillot, que uneix el Boulevard Richard-Lenoir amb el Boulevard Voltaire, una obertura que fa respirar el barri, que obre una nova perspectiva, amb l’església de Saint-Ambroise al fons, i que és tot un èxit de públic. Obert nit i dia, aquesta franja de verd guanyada a les construccions està pensada com un jardí pedagògic, on es combinen àrees de joc, plantes i flors diverses, vinyes i arbres fruiters. En una de les parets mitgeres que marquen els límits d’aquest jardí s’hi ha penjat una reproducció gegant d’una fotografia del 1959 de Robert Doisneau. S’hi veu un adult i un nen passejant amb un patinet davant d’un bistrot anomenat La Grosse Bouteille amb una immensa ampolla/anunci sobre el sostre, a la qual Doisneau dona tot el protagonisme compositiu.

Aquesta fotografia penjada en una de les parets del jardí ens dona una clau per comprendre el conjunt de la intervenció urbanística. Perquè l’únic edifici que no ha estat enderrocat per obrir aquest jardí ha estat justament el bistrot de La Grosse Bouteille, que dona a la part de RichardLenoir. La decisió de mantenir el bar i la seva ampolla gegantina ha estat polèmica, però finalment s’ha optat per la preservació d’aquesta obra de memòria popular, defensada pel moviment veïnal.

El bistrot ja no funciona com a tal; per tant, l’únic motiu per mantenir aquest edifici i aquest objecte és el fet que un artista com Doisneau decidís fotografiar l’ampolla gegant, dues vegades, el 1959 i el 1961. És a dir, és l’obra d’un fotògraf que crea dues imatges urbanes profundes la que és capaç de dotar-les de sentit patrimonial. Aquest dispositiu ens fa entendre les complexes relacions que hi ha entre la captació del món real i el plaer del seu manteniment, entre l’espai urbà i la transmissió de coneixement emocional a través del gest artístic.

Aquesta història em recorda el que va passar a Rotterdam amb el pont De Hef. S’havia construït el 1925, com un prodigi d’enginyeria. L’any 1928 el documentalista Joris Ivens hi va rodar un film avantguardista d’onze minuts, El pont, en el qual posava en valor les seves tensions constructives, com una simfonia urbana relacionada amb la història, un film que esdevindria llegendari en el món del cinema experimental i del cinema documental. Quan l’any 1994 es va obrir un túnel que travessava el riu, el pont va perdre la seva funció, i es va decidir enderrocar-lo. Però va ser en gran part gràcies a l’existència de la pel·lícula que es va decantar l’opinió cap a la seva conservació. Després del film d’Ivens, el pont ja no era només una obra d’enginyeria, sinó que era el protagonista d’un tòtem cinematogràfic internacional dels orígens de la ciutat moderna i del futurisme visual, creat per un director que esdevindria un dels més grans documentalistes de tots els temps.

Quan hi ha convicció, intensitat i intenció artística, el cinema i la fotografia creen memòria. Aquest és un valor que les ciutats no han d’oblidar.

L’obra d’un fotògraf que crea dues imatges urbanes profundes és capaç de dotar-les de sentit patrimonial