Per les roderes de Casas i Rusiñol

Ramon Casas i Santiago Rusiñol van fer una excursió que, sota el títol “De Vic a Barcelona en bicicleta”, va publicar La Vanguardia el 22 de setembre del 1889. L’article estava escrit per Rusiñol i l’acompanyaven les deu il·lustracions de Casas que es reprodueixen en aquesta pàgina, i que recullen la gènesi i algunes escenes d’un viatge més accidentat del previst.

A Casas l’afició al ciclisme li va venir de molt jove, i la seva passió per les dues rodes el va impulsar, juntament amb un altre gran amic i company d’aventures, Pere Romeu, a fer-se soci de la Unió Velocipedista Espanyola, fundada el 1895. El cas de Rusiñol va ser més improvisat. Passejant entre Colom i la Ciutadella es va enamorar de “velocípedes, tricicles i tàndems pel seu aspecte lleuger i elegant i la seva silueta original i esvelta”. Així doncs, va aprendre a muntar i, animat per Casas, es va decidir a pedalar.

Quan es compleixen 129 anys de la publicació d’aquella història, Gerard Esteva, president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), i Gabriel Pinós, president del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, van voler homenatjar fidelment aquell esdeveniment tragicòmic fent el recorregut que van seguir els dos modernistes fins a la Garriga, on, com Rusiñol i Casas, van acabar el seu també accidentat recorregut al centenari balneari Blancafort.

La fidelitat de l’homenatge, tanmateix, no va anar més enllà del recorregut, ja que Pinós i Esteva van decidir utilitzar la tecnologia actual i fer el recorregut amb sengles bicicletes elèctriques i amb els sistemes de navegació i de planificació de rutes que fan servir molts aficionats. Res a veure amb les bicicletes parisenques dels seus precursors. I si Casas i Rusiñol van viatjar amb tren a Vic i hi van fer nit –tot i que van fingir, davant els vigatans, que hi havien arribat en els seus velocípedes–, els actuals excursionistes van estimar-se més llevar-se d’hora, agafar el tren de bon matí i escurçar l’aventura. “A Vic, i amb el track del 1889 memoritzat, ens vam disposar a consensuar alguna ruta a Wikiloc que coincidís amb l’itinerari. En començar la marxa en Gerard va accionar l’ajuda elèctrica del rotor de la seva bici al mínim. Jo, però, vaig optar per seguir l’essència del ciclista, per més que la bicicleta amb motor a l’eix posterior deu pesar uns 20 o 25 quilos”, explica Gabriel Pinós.

La seva partida no va ser entre multituds, com la de Casas i Rusiñol. Després d’uns primers quilòmetres de passeig plàcid, però, sí que van patir les pujades que van referir els dos artistes. Això sí, sense cap caiguda com les que Rusiñol va patir ja des del principi. I, si fa més d’un segle, l’arribada d’aquells ciclistes a Seva va suposar tot un esdeveniment, els dos excursionistes d’avui dia no van deixar de ser dos ciclistes més a qui ningú no va fer cas. “Aviat es van començar a entreveure les diferències entre en Gerard i jo: ell pedalava impertorbable, però un servidor tenia la samarreta xopa de suor –prossegueix Pinós–. Perquè, posats a homenatjar, vaig prescindir de la típica indumentària de teixit tècnic que sí que vestia el meu company. Així, quan va arribar la tercera rampa vaig decidir oblidar el meu orgull per accionar l’ajuda elèctrica. Va ser just quan a la pantalla de la meva bici van començar a aparèixer codis d’error. En Gerard es va aturar, va manipular la pantalleta i va solucionar el problema”.

Ja a Aiguafreda, l’Esteva va proposar el primer alto en el camí. Per esmorzar, com Rusiñol i Casas van fer a Centelles, on ja van estar temptats d’agafar el tren de tornada. No fer-ho els va portar a coincidir en el seu camí, poc després, amb el pintor i dramaturg Modest Urgell. En aquesta ocasió, ni rastre de cap artista treballant al natural. Després de l’avituallament de forquilla i ganivet els dos ciclistes van poder gaudir, des dels cingles del Bertí, de les vistes del Montseny que Rusiñol destacaria en la seva crònica de l’excursió.

Tot semblava anar amb normalitat fins que l’Esteva, sempre guiat pel GPS del seu iPhone, es va veure obligat a aturar-se. El desviador del canvi s’havia trencat. Pinós va poder presumir d’experiència: “Vaig treure la meva navalla multiusos amb el seu obrecadenes. Vaig treure el desviador, vaig tallar un tros de cadena i la vaig tornar a unir per transformar una bicicleta elèctrica de deu velocitats en una de flamant singlespeed de muntanya elèctrica”. Una reparació impossible en el cas dels homenatjats després que les seves màquines quedessin inutilitzables per l’enèsima caiguda de Rusiñol, que va arrossegar Casas.

Si en aquest punt els dos modernistes també van patir un incident amb un traginer que va acabar a pedrades després que els velocípedes espantessin els seus burros de càrrega, Pinós i Esteva només refereixen la coincidència amb un runner quan es trobaven en plena reparació. Sense dirigir-los la paraula, va saltar per damunt de les bicicletes per seguir el seu camí.

Després de l’ascens la ruta va seguir cap al castell del Clascar i, com Casas i Rusiñol, fins al balneari Blancafort. Allà l’Esteva va insistir a mantenir l’esperit del text original i agafar el tren per tornar a Barcelona. En arribar van portar les bicis directament al taller. Després de comentar les incidències amb el responsable, en Gerard va demanar un obrecadenes.

El president de la UFEC i el del Gremi de Galeries d’Art emulen el viatge en bicicleta que Ramon Casas i Santiago Rusiñol van

fer de Vic a Barcelona i que van reflectir

a ‘La Vanguardia’ l’any 1889

GABRIEL PINÓS