La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La paraula és com una bala: no té retorn”
Manuel Campo Vidal té molt clara la importància de la comunicació en la nostra societat, des de les esferes del poder fins a la nostra vida quotidiana, i se sorprèn del poc cas que se li fa. Potser per reparar aquest dèficit ha publicat Eres lo que comunicas, un llibre on s’identifiquen, es descriuen i articulen les claus per aconseguir l’excel·lència comunicativa i s’ofereixen consells pràctics per guanyar eficàcia en aquest camp. El poder de la paraula, el valor del silenci, la imprescindible necessitat d’escoltar i l’impacte de l’emoció són alguns dels temes que aborda el reconegut periodista i sociòleg.
Comuniqui’ns què ha volgut comunicar amb aquest llibre. Que depenem totalment de la comunicació perquè tot acte humà és un acte de comunicació. Si parlem, ho és; si estem callats, també, segons la cara que posem. I tot i això, sent tan fonamental, no ho estudiem ni hi donem importància.
Alerta sobre el poder de la paraula: és una eina però també una arma. La paraula és com una bala, que quan surt no té retorn. I normalment disparem paraules sense ser conscients del risc que tenen o de les oportunitats que puguin crear. Una paraula feridora genera dolor; una paraula amable genera simpatia.
També parla del contrapoder del silenci. Som una societat que parla compulsivament i que no observa el silenci, que és fonamental perquè el poder de la paraula retroni i per practicar una escolta activa. Com adverteix un dels pares del nou periodisme, Gay Talese, quan tens al davant una persona que balboteja o que no acaba de dir el que sembla que està pensant, no l’interrompis, perquè probablement serà el més important de la conversa. No escoltar ens fa dèbils en comunicació i ens resta possibilitats.
Al llibre ofereix els deu manaments del bon comunicador. Destaqui’ns-en algun. Sentiràs i faràs sentir emocions. Parlar amb passió i sentiment generant credibilitat és fonamental. Si un professor no emociona els seus alumnes, difícilment el recordaran. I també destacaria el manament sobre el límit temporal: el missatge cal concentrar-lo en vint segons i la conversa no passar de vint minuts perquè es produeix un cansament neuronal dels que escolten i el missatge perd eficàcia a partir d’aquell moment.
Es neix bon comunicador o s’aprèn a ser-ho? El psicòleg Howard Gardner ens ha ensenyat que la intel·ligència és múltiple. Hi ha una intel·ligència de càlcul vital per ser enginyer i una altra espacial fonamental per ser arquitecte, per exemple. I també hi ha una intel·ligència lingüística; qui neix amb ella es troba més avançat però qui no la tingui i vulgui convertir-se en un comunicador raonablement bo pot progressar si s’ho proposa. Adolfo Suárez i Felipe González eren persones amb una intel·ligència comunicativa natural, mentre que probablement José María Aznar no, o no tant, però va comprendre la importància de la comunicació. Va fer molts cursos i ningú no dirà que no s’entenguin clarament els seus missatges, agradin o no.
Al llibre explica algunes històries sobre el poder de la paraula, entre elles una que afecta un periodista de La Vanguardia. Sí, Joaquim Ibarz, corresponsal durant molts anys a Amèrica Llatina i que va ser gran amic meu. Ell va aconseguir arruïnar una roda de premsa dels dirigents cubans a començaments dels noranta amb una simple pregunta: “Per què a Cuba no hi ha gats?”. Va provocar un silenci impressionant. No hi havia millor forma, amb una pregunta així de simple i breu, de denunciar les carències alimentàries que estaven patint els cubans. Tan bon punt va arribar a l’Havana, un diplomàtic li va explicar que la situació a l’illa estava tan malament que la gent s’estava menjant els gats i després al Malecón més de cent cubans l’hi van confirmar.
Vostè qualifica de bons oradors Barack Obama, el papa Francesc i el rei Felip VI. I posa Donald Trump com a exemple del que no s’ha de fer. Trump és un personatge que trenca esquemes i també les línies de l’educació. No té límits en els insults a les dones ni als immigrants i com que té insomni es desperta de matinada i llança uns tuits que acaben en conflictes diplomàtics. És un exemple de com no s’han de fer les coses des d’un punt de vista comunicatiu; una altra cosa és que l’impacte que generen les seves paraules entusiasma els líders que busquen fer-se un lloc en el populisme.
També recull al seu llibre discursos que han pogut canviar el curs de la història. Sí, m’agrada destacar el de Gordon Brown, que en la vigília del referèndum a Escòcia va ser capaç de fer un discurs d’enorme impacte i eficàcia que segurament va condicionar el vot dels indecisos. Es va adonar que els que defensaven el no a la independència només ho feien des de la raó i els que defensaven el sí, només des de l’emoció. Ell, escocès de naixement i ex-primer ministre, va saber combinar els dos conceptes. Al costat de la raó també va dir que quan un soldat britànic resultava ferit al front de batalla en alguna guerra mundial, els seus companys anaven a socorre’l sense preguntar-li si era gal·lès, escocès o anglès.
I com veu la comunicació en el món del periodisme després de l’arribada de les xarxes socials i les fake news? Estem en una situació difícil perquè les xarxes socials estan sent l’única font d’informació de molta gent. El gran risc no és només la maledicència sinó que la brevetat dels missatges obliga a perdre el context. Com per exemple, en el “Per què no calles?” que el rei Joan Carles li va dir al president Hugo Chávez, si només sents la frase tens una opinió, però si veus els dos minuts anteriors agraeixes que algú l’interrompés per deixar parlar el següent. I després observo un altre problema: la quantitat de periodistes que només s’informen a través de la pantalla i que probablement reprodueixen l’error anterior. I novament recorro a Gay Talese, que va dir als joves periodistes: “Aixequin el cul dels seus seients, surtin al carrer, despengin el telèfon, parlin amb les persones i no facin simplement rescalfats del que passa a la pantalla perquè el risc d’empobriment de text i de la seva feina és màxim”.
“La maledicència i obviar el context són els riscos d’informar-se només a través de xarxes socials”