1

El terme realitat augmentada es fa servir per definir la visió d’un entorn físic del món real, els elements del qual es combinen amb elements virtuals per a la creació d’una realitat mixta. Participar activament en la comunitat virtual, a través de les xarxes socials o els jocs en línia, és ja un estil de vida Al mig d’un carrer enderrocat pels bombardejos, un nen camina amb la seva bici i un Pokémon d’un blau intens, que contrasta amb el gris del paisatge. Més enllà, un altre nen sembla que parla amb el seu Pikachu plorós, asseguts en el que un dia va ser una vorera i que ara deixa veure les tripes d’acer, seqüeles del combat que es lliura dia a dia.

Aquestes estampes, obra de Saif Aldeen, artista i activista sirià, s’han presentat a les xarxes socials per cridar l’atenció del món sobre el conflicte al seu país. Els militants de l’RFS, opositors al règim de Baixar al-Assad, han aprofitat l’èxit del videojoc Pokémon Go fotografiant nens de 7-8 anys, desconeixedors del joc i habitants d’una de les zones més castigades pels combats.

Aquesta iniciativa és un bon exemple de la trobada entre dues versions de la realitat molt diverses, però que coincideixen en un mateix espai i temps: la realitat augmentada i la realitat esclatada. Dos fenòmens actuals que ens permeten pensar la psicologia de les masses en la nostra era digital i postpatriarcal d’una manera nova respecte a l’anàlisi que Freud va fer fa cent anys, just quan s’acabava una altra guerra que va posar fi al món d’ahir: la I Guerra Mundial.

La tesi bàsica de Freud és que en les masses trobem dos tipus de lligams afectius: aquell que uneix cada membre amb el líder i aquell que uneix els individus entre si. L’eros que propicia aquesta comunió es basa en el fet que cada individu de la massa comparteix amb els altres un mateix objecte, que ha passat a ocupar el lloc del seu Ideal del Jo, allò que aspira a ser. És per aquesta elecció comuna que els seus jos s’identifiquen entre si.

Quan aquest ideal cau, la unió entre iguals s’esfondra. És l’exemple del cabdill mort en la batalla que provoca la fuga desesperada dels guerrers, orfes del líder que els cohesionava entre si. O del polític carismàtic que, quan va caure en desgràcia, arrossega amb ell l’ensorrament dels seus seguidors. El pare totpoderós encarnava millor que ningú aquest règim patriarcal, ara en franc declivi. Era ell que proporcionava les identificacions als subjectes, com a model indiscutible.

Qui seria doncs el líder de les masses que es precipiten en túnels, escoles i vies púbiques a la caça del Pokémon? O el de les multituds indignades que ocupen els carrers per protestar per la corrupció, l’especulació immobiliària o l’últim atemptat? I el de les pròpies files dels grups terroristes?

D’un temps ençà les manifesta-

N. HAYASHI / BLOOMBERG Una dona juga a Pokémon Go amb el mòbil als carrers de Tòquio el mes de juliol passat