S.O.S. Barcelona

Molt mala notícia la ruptura del pacte de govern entre comuns i PSC a l’Ajuntament de Barcelona. Pel seu fons i per les formes (“una consulta sobre un pacte de govern en què el govern ‘no té opinió’ –però no para d’enviar missatges contra els aliats – és un paripé demagògic promogut per gent que no gosa assumir les seves decisions”, en paraules del gens sospitós Lluís Rabell). Amb la ciutat en hores baixes davant el RIP anunciat –tant de bo m’equivoqui– a l’Agència Europa del Medicament, i amb centenars d’empreses canviant de domicili social, semblava moment de reforçar consensos més que de dinamitar-los.

Des del punt de vista de la cultura, la situació ens fa tornar enrere un any i mig. Ada Colau accedeix a l’alcaldia el maig del 2015. Durant dotze mesos, el tema cultural queda en stand by, genèricament assignat a l’àrea del tinent d’alcalde Jaume Asens, que es veu desbordat (segons pròpia confessió) per les seves múltiples ocupacions. La gestió directa no es posa en mans d’un regidor com era usual, sinó que s’anomena una comissionada (Berta Sureda, avui al Consell de Mallorca). Transcorre una etapa en què no es prenen grans decisions i es marquen distàncies davant l’“elitisme” d’institucions com el Liceu. La prioritat, se’ns diu, és la questió social. Afloren els nervis en el sector.

El maig del 2016 es firma l’acord Comuns-PSC i una de les prioritats del nou equip és, afortunadament, la cultural, entroncant amb la provada vocació del partit de Miquel Iceta en la política municipal barcelonina i catalana dels últims quaranta anys (no aplicar-la en l’autonòmica

La breu etapa Collboni/Marcé ha deixat línies serioses d’actuació. Veurem si ara es mantenen