La Vanguardia (Català) - Culturas
Pur realisme nord-americà
Si hi hagué un temps en els anys seixanta i setanta que el postmodernisme (Gass, Barth, Hawkes, Gaddis, Pynchon, Coover, Barthelme, Abish) va liderar la novel·la nord-americana, avui és prou clar que el realisme ha tornat per recuperar l’espai del que havia estat desplaçat. Considero simptomàtic que aquests últims mesos hagi tingut ocasió de comentar dues traduccions gairebé consecutives d’obres realistes destacades: Imagina que no estoy d’Adam Haslett i Comunidad d’Ann Patchett, totes dues editades per Alianza de Novelas. Ara m’arriba un tercer llibre, tal vegada l’ exemple més pur del realisme nord-americà actual i la seva voluntat d’innovar l’estructura narrativa sense qüestionar el que tenen de tradicional les històries que conta. Faig referència a Al cor dels homes , de Nickolas Butler (Pennsilvània, 1978), criat a Wisconsin i producte del famós –des de l’època de Raymond Carver– i controvertit Taller d’Escriptura de la Universitat d’Iowa.
De manera que l’originalitat de la novel·la i el seu atractiu no és només per l’assumpte –la història d’una generació de nord-americans relacionats amb el peculiar univers educatiu dels boy scouts– sinó per la manera de construir el llarg relat en tres blocs interconnectats a la vegada que cada un posseeix la seva pròpia identitat narrativa. El primer, datat a l’estiu del 1962 en un campament Chippewa de Wisconsin, el protagonitza l’angoixat adolescent Nelson, víctima d’assetjament social, el seu únic amic Jonathan i el vell Wilbur, exsoldat i cap de tropa. En el segon, trenta-quatre anys més tard, Jonathan (convertit en magnat del transport) acompanya el seu fill Trevor, Nelson és llavors el cap del campament i pare i fill sostenen un impressionant duel generacional en presència de l’amant del genitor. La tercera part (estiu del 2019) gira a l’entorn de Rachel, l’antiga xicota de Trevor, militar que en la vida civil va caure abatut pel tret absurd d’un borratxo, l’única dona que acompanya el seu fill Thomas al campament que dirigeix l’ara envellit Nelson, antic heroi del Vietnam que mor tractant de defensar l’honor de Rachel.
Com és de suposar, entre el 1962 i el 2019, un període de gairebé seixanta anys i entremig un canvi de segle i de mil·lenni, transcorre la història moderna dels Estats Units a través d’un grapat de personatges generosos en matisos, gent corrent que assumeix amb naturalitat el seu capítol de flaqueses. Ara bé, expressats en la seva globalitat per l’estil intens, molt elaborat de Butler que sap inserir adequadament les individualitats en l’àmbit col·lectiu, el que revela la novel·la amb absoluta convicció és que elpasdeltemps,genscompassiuamb les persones i les seves complexitats humanes, ha suposat per a l’imperi nord-americà, per a la seva classe mitjana corporativament escèptica envers els vells valors morals que l’havien sustentat, mostrar clamorosos símptomes de la seva mediocritat i un declivi imparable, farcit de clivelles, el desenllaç del qual –en ple desvarieig grotesc de Trump que ni tan sols es citat– ningú no gosa pronosticar amb una esperança mínima en el futur del món globalitzat.
El realisme de qualitat –en la línia prima que condueix fins al mestratge de John Steinbeck o John Dos Passos– busca, ben al contrari que els postmoderns i els seus hereus, destacar l’emotivitat de les històries per abocar-se a la veritat més profunda i aconseguir que, per damunt de tot, l’escriptura es faci d’allò més llegible. Així és l’estètica que fa seva –i de passada revitalitza– el jove Nickolas Butler a la seva segona novel·la. Potentidura.
Potent i dura, l’obra retrata com el pas del temps evidencia l’incontenible declivi del país