La Vanguardia (Català) - Culturas
Terra fronterera, país de ficció
Jordi Martí Henneberg és autor d’un llibre sobre els inicis de l’excursionisme científic a Catalunya. Hi prova amb dades i fins i tot amb un mapa, que l’excursionisme va començar... on arribava el tren. És el mateix que passa, salvant les distàncies, amb la literatura de maquis que, amb ben poques excepcions, és una literatura de segona residència. Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) ho sap molt bé. El narrador té casa a Puigcerdà, va amb bici de muntanya pels rodals, de tant en tant un veí el reconeix i li explica, posem per cas, la historia del guerriller anarquista Ramon Vila, Caracremada, ferit per gendarmes i guàrdies civils, fugitiu als boscos d’Oceja. Una història “de les que fan venir salivera a qualsevol escriptor.” Home, no. Hi ha escriptors que consideren que se n’ha fet un gra massa i que és difícil, amb una trama que s’ha explicat tantes vegades de manera tan semblant, quadrar una narració autèntica. Les novel·les de maquis són com les etapes del Tour de França, que serveixen per anar ensenyant paisatges bonics mentre per la carretera avença la serpent multicolor en la qual, en aquests casos, predomina el verd oliva.
Dit això: Vallbona és un bon autor de novel·les d’entreteniment culte i d’actualitat social. Ho ha demostrat quan ha escrit relats sobre la transformació dels barris de Barcelona o quan, treballant-hi amb rigor i arravatament, ha reconstruït la història de la Comuna Anarquista de Puigcerdà. La casa de la frontera ha començat a tenir un èxit merescut, allà on altres llibres, que buscaven una diana semblant, han punxat sorollosament. La raó principal és que és un llibre escrit amb naturalitat. Reconstrueix la petita història d’un negoci familiar, l’hostal Iris, i dels membres d’una família, els GrauBort. Des de l’emigració pirinenca a la Barcelona industrial –on els nois feien de mosso i les noies entraven a servir– fins a l’emigració barcelonina setmanal a les pistes d’esquí. L’altre atot del llibre de Rafael Vallbona és el muntatge temporal. El relat va una mica endavant, torna una mica enrere, pren embranzida i fa un salt. I a través d’aquest joc contrastat va marcant els grans avenços i els canvis d’època, en els quals barreja situacions que ja han estat novel·lades altres cops (hi surt la plaga de la fil·loxera, el dancing la Criolla i la ba- talla del cap de pont de Balaguer) i d’altres menys conegudes dels lectors de ficció, com els conciliàbuls de Cambó a Puigcerdà o la presència del Govern Basc exiliat durant la guerra, que s’ha publicat fa poc en una revista local.
El relat té moltes vores narratives i una filosofia de fons. Vallbona, que és un periodista reconegut, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna, autor multipremiat, sempre s’ha considerat un outsider. A la frontera, on la gent observa, calla i crea les seves ficcions, s’hi troba com peix a l’aigua. La novel·la és un cant a un anarquisme de petit negoci, que sura enmig de les grans tem- pestes del segle XX. De l’arrelament a una història íntima, que no sempre coincideix amb la història dels llibres de text, que topa de cop amb el món sense memòria de la gent de cap de setmana. La bona gent que protagonitza els llibres de Vallbona són gent de tot l’any, gent de barri, que parla i riu, s’entaula i té una mica de recança quan, després de tants anys ha de baixar la persiana de la botiga, cafè i hostal Iris del veïnat de laduanadePuigcerdà.
Un èxit merescut: som davant d’un llibre escrit amb molta naturalitat i amb un gran domini del temps narratiu