Una trilogia vital

El fill del coronel, aparegut recentment a L’Avenç, culmina la trilogia de memòries d’infantesa i joventut que es va iniciar amb Una educació francesa (2009) –mereixedora de la Lletra d’Or– i que va seguir amb Les meues universitats (2012). En aquest darrer llibre, l’escriptor Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ressegueix amb melangia i distància irònica el temps de servei militar que va complir als Alps i a París, i encara literàriament els seus records més personals.

El fill del coronel ens acosta al col·lectiu de l’exèrcit –sovint considerat un tot homogeni– i descriu amb franquesa i humanitat l’ambient distès que va viure a l’Escola Superior de Guerra Interarmes (ESGI). Els records amables, com ara els antres minúsculs, amb la flaire de tabac i els somriures de llop, no es deslliuren ni dels estímuls literaris ni de les subtilitats de la llengua francesa; de fet, la majoria de diàlegs entre els oficials els rebem en francès. L’autor dedica un petit capítol a escriure quatre ratlles sobre les lectures de llibres catalans que va fer durant aquells mesos: els elogis recauen principalment sobre Josep Pla, Gaziel, Joan Puig i Ferreter i Prudenci Bertrana.

Sobta trobar llibres que, com aquest, acullin i avalin el contacte amb l’exèrcit. Bezsonoff sosté al pròleg que encara manté un afecte ben viu per l’exèrcit francès. “És així. Podria mentir per posar una mica de coherència en el meu ideari. Fer-me més català del que soc. No puc pas mossegar la mà que em va nodrir”. I afegeix: “Entre els militars, he conegut gent més culta i més oberta que entre els professors jacobins que m’ha tocat tractar”.

Aquest llibre, seguint la línia dels anteriors, constitueix una crònica nostàlgica sobre la formació dins els paràmetres de la cultura francesa. El fill del coronel, tanmateix, presentat com la consecució eufòrica de petites cròniques de personatges pintorescos, acaba amb un apunt trist: “La vida ens ha triturat, malaxat, concassat i jo, en el meu castell d’il·lusions arruïnat, condemnat a morir sol a l’ombra dels meus llibres, conservador d’una llengua crepuscular, escric a la cuina. Aviat el tramvia de la vida em deixarà a l’última parada”.