La Vanguardia (Català) - Culturas
Un món per cada decisió
“Aquest és possiblement el moment més absurd que he viscut. (...) Estic assegut al llit de l’habitació de convidats de l’apartament de la dona que és la meva esposa, però que no ho és, parlant del fill que pel que sembla no vam tenir mai, sobre una vida que no és nostra”. Qui parla és Jason Dressen, un científic de Chicago de mitjana edat a qui l’escriptor nord-americà Blake Crouch (Statesville, 1978) utilitza com a conillet d’Índies per col·locar-lo, com el gat de Shrödinger, en una màquina capaç d’obrir portes a realitats paral·leles. Quantes? Tantes com decisions és capaç de prendre l’home. De manera que el que al principi té aparença de segrest –Jason és raptat per un individu que l’obliga a ficar-se a la màquina– acaba sent una odissea per un infinit de mons alternatius a la recerca d’una realitat primigènia.
Conegut per la trilogia de misteri Wayward Pines, portada el 2015 a la televisió per la Fox, Crouch basa la seva nova novel·la, Materia oscura, en la interpretació dels mons múltiples de la mecànica quàntica. En síntesi, es tracta de l’experiment imaginari concebut el 1935 pel físic austríac Erwin Schrödinger pel qual un gat tancat en una capsa amb una ampolla amb verí i una font radioactiva té el 50% de probabilitats d’acabar mort. Quan obrim la capsa i observem es produeix una divisió. En una realitat el gat mort. En l’altra, viu. “Així que, si el món de veritat es divideix cada cop que s’observa alguna cosa, significa que existeix un nombre infinit d’universos on tot el que pugui succeir, succeirà”.
Així, a través d’una màquina, és com el protagonista es veurà atrapat en un passadís infinit on cada porta li donarà accés a una realitat diferent. La trama es complica fins a extrems insospitats quan un nombre ingent de Jasons convergeixen en una mateixa realitat en cerca d’un mateix objectiu: tornar a casa. Qui d’ells, tanmateix, és el legítim d’aquesta realitat? Blake Crouch ha construït una erti inosa història de ciència-ficció que, tot i que deixa algun cap per lligar, resol al final de forma enginyosa. Tant és així que Roland Emmerich, director de títols com El dia de demà, Asalto al poder, El patriota o Anonymus, ja s’ha postulat per fer amb Sony Pictures l’adaptació al cinema.
Encara que a primera vista el títol pot induir a equívocs –és el mateix amb què Phillip Pullmann va batejar la seva famosa trilogia–, l’obra de Crouch és un interessant exponent d’un gènere que ha explorat a plaer no només els desplaçaments per universos paral·lels sinó també els viatges en el temps (La màquina del temps , de H. G. Wells) i les ucronies, que transcorren en mons desenvolupats a partir d’un punt en el passat en què algun esdeveniment va succeir de forma diferent de la realitat, com a L’home al castell, de Philip K. Dick.