Les formes de l’aigua

La fascinació de l’ésser humà per l’aigua la converteix sovint en protagonista de l’imaginari artístic. Capaç de ser modelada, conduïda i ruixada, l’aigua representa un atractiu desafiament per a l’art en totes les seves formes, inclosa l’escultura. Amb fang, pedra, fusta, metall o fins i tot plàstic, amb formes antropomòrfiques o abstractes, cinètiques o immòbils, amb finalitats ornamentals, funeràries o simbòliques, l’escultura, des de la prehistòria als nostres dies, és l’art de la matèria i el buit, una combinació d’espais i volums que porta l’expressió artística a les tres dimensions. L’aigua és un material immaterial, un element versàtil que pot fluir pels buits escultòrics, afegir dinamisme i llum o combinar la seva lleugeresa amb la força del metall o la pedra. Per això, són molts els escultors que l’han utilitzat com a element escultòric.

Un bon exemple és Eduardo Chillida, a l’Elogi de l’aigua (1987): l’artista basc presenta una monumental peça de formigó de 54 tones suspesa sobre un llac artificial. Lluitant contra la gravetat, la grapa de formigó i la seva immobilitat fràgil i pesada contrasten amb la llibertat de l’aigua, en una dialèctica impossible on el formigó es reflecteix a l’aigua sense possibilitat de tocar-la. D’una manera semblant, a Fontaines (2015) l’artista polonesa Małgorzata Chodakowska combina delicades escultures de bronze en les quals l’aigua en moviment és un contorn més: les ales d’un àngel o el tutú d’una ballarina. Amb un treball gairebé científic, el britànic William Pye, que sovint fa servir l’aigua en els seus projectes, presenta les seves captivadores formes geomètriques a Charybdis (2000), una de les se-