Art de plorar

Quan Jean-François Millet va exposar el seu Angelus a París el 1887, el poble s’aplegava al davant d’aquell quadret de dos camperols pregant abans de treballar i plorava. Ho va constatar l’impressionista Pissarro, gelosíssim, que no entenia que aquell quadre, “un dels més pobres d’aquell pintor”, provoqués reaccions semblants en “la plebs”. I fins i tot menys entenia que s’hagués venut per la fortuna de 500.000 francs. L’obra que ocupa ara el Turbine Hall de la Tate Modern, el vestíbul on els artistes s’alternen per crear muntatges sempre espectaculars i si és possible instagramitzables, també fa plorar tots els seus visitants, però té truc. La cubana Tania Bruguera ha escampat substàncies “orgàniques” que provoquen el llagrimeig a la seva instal·lació, que reflexiona sobre el cost mortal dels moviments migratoris. Un crític va descriure la sensació com alguna cosa semblant a banyar-se en un flascó de Vicks Vaporub.