Un vast i desert paisatge

No reclama un gran esforç imaginar l’escena. Un home abstret en la seva escriptura interroga amb alguna cosa més que la mirada les imatges –i les entranyes– d’un paisatge vast i desert, sens dubte nòrdic, embrutat per una boirina hiperbòria. Té el propòsit no només de descriure sinó d’anomenar allò que els seus ulls recompten tot i que no ho identifiquin.

Es tracta d’un home posat davant d’ell mateix, concentrat en el seu misteri. Més tard, quan llegim (fa anys que ho faig) allò que escriu en un aïllament absolut, sabrem que l’home és Kjell Askildsen, oriünd del sud de Noruega (1929), autor de menys d’un centenar de contes sorprenents per l’extrema lucidesa de les històries i la implacable concisió expressiva que se’t fiquen en el rec sanguini i no deixen racó de tu sense banyar. Provoca una sensació de fred glacial, de gel perpetu en un indret on no creixen les flors (si més no les hivernals) ni la poesia és concebuda com el refugi dels sotracs humans.

L’home que hem descobert al ras, enmig de la desolació, explorant un paisatge en aparença mut i irreal (potser irracional), s’enfronta als enigmes del seu univers psíquic que rebutja qualsevol alternativa lírica. Seguint les resplendors existencialistes, té el convenciment gens intel·lectual que cada criatura humana personifica el seu propi infern i li cal assumir-lo fins a les darreres conseqüències: és un deure moral. Però abans, és clar, ha d’esbrinar quines són les senyes d’identitat del seu món, el seu codi ètic, i si adaptar-s’hi pot o no ser assimilat i compartit pels altres.

Això implica dues conseqüències

L’extrema lucidesa i la concisió expressiva de la narració dels relats provoca una sensació de fred glacial

de naturalesa pragmàtica. La primera, que en l’àmbit de la narrativa nòrdica, més específicament noruega i fins al dia d’avui, Askildsen, que admira Samuel Beckett i Thomas Bernhard, no és comparable a cap altre contemporani seu de talla –a banda d’Ibsen–; des del clàssic modern Hamsun fins al postmodern Knausgård ningú no supera l’acidesa d’Askildsen sense caure en la temptació de pensar que és