Ala sala d’espera

Des de la seva creació el 1992 l’Ibex 35 ha caigut deu dies seguits dues vegades. La primera va ser el desembre del 2015 i el selectiu va cedir en el període un -9,2%. La segona ratxa va acabar aquest dimecres, amb unes pèrdues acumulades del -5,06%. Tres han estat les vegades que ha enllaçat nou sessions seguides en números vermells: l’agost del 2011 va perdre un -17.5%, el gener del 2008 es va deixar un -13.9% i el setembre del 2002 un -16.9%. La revalorització mitjana en els tres dies posteriors al final de les caigudes és del 5%. Aquests comportaments solen ser l’avantsala de comportaments tendencials. A l’alça o a la baixa?

L’estadística pot mentir-nos, però les dades econòmiques són les que són. A l’últim informe publicat pel Banc Central Europeu es manifesta que l’expansió econòmica continua sent sòlida i generalitzada. Aquesta setmana ha sorprès a l’alça la publicació del PIB del tercer trimestre a Alemanya. Als Estats Units, les dades d’inflació compleixen amb les estimacions i consoliden les probabilitats de pujada de tipus el desembre, que ja se situen en el 97%. Aquest creixement sincronitzat es basa en la creació d’ocupació i en la pujada de les vendes. Arriba a la seva fi la presentació de resultats del tercer trimestre i els beneficis empresarials superen àmpliament el Consens: les empreses del S&P 500 veuen que les seves vendes trimestrals augmenten un 6% de mitjana.

Són rellevants les caigudes que ha tingut Europa en les últimes jornades? Segons la meva opinió, no. Recordem que la major part de places ja han superat els seus màxims anuals. Una mica d’incertesa, recollida de beneficis i a reprendre el camí (alcista, per descomptat).